Tag Archives: emprenedoria

Doctorats industrials

Novetat en transferència de coneixement i col·laboracions universitat-empresa: Els Doctorats Industrials. L’any passat es va fer una petita prova pilot i enguany s’ha obert convocatòria oficial d’una nova via de col·laboració i transferència de coneixement entre la universitat i l’empresa, els doctorats industrials.

Tot i que s’ofereixen en dues modalitats (en funció del finançament), la modalitat més interessant es resumeix en: la universitat i l’empresa presenten un projecte (això es va fer al Juliol). El projecte s’accepta i l’AGAUR el publica. Els estudiants s’hi presenten i la universitat i l’empresa creen una comissió que en fa l’elecció. Aleshores, es presenta la sol·licitud. Si se’t concedeix, l’empresa contracta l’estudiant (amb uns sous mínims establerts) i la Generalitat cobreix el cost d’empresa (en concepte de formació per part de l’empresa), les despeses de matrícula, les despeses de la universitat (tutoria) i ofereix una borsa de viatge anual.

Resultat (si tot va bé). L’empresa contracta una persona per desenvolupar un projecte d’R+D, el projecte té el suport explícit de la universitat (l’alumne és estudiant de doctorat seu i hi té un director de tesi), hi ha uns diners disponibles per borsa de viatge i es transfereix tecnologia i know-how de la universitat a l’empresa. A més a més, el doctorand rep formació sobre gestió de la recerca, networking, comunicació i emprenedoria.

Un projecte molt, molt engrescador, que pretén donar sortida al gran coneixement que acumulen les nostres universitats i que formarà doctors amb un alt potencial empresarial. El model s’inspira sobretot en Dinamarca, on ja fa més de trenta anys que funciona.

Enohrabona per la iniciativa! (i creuem els dits perquè se’ns concedeixi al consorci Mind the Byte-Universitat de Vic).

L’única barrera: la imaginació (amb permís del cloud)

Una de les coses que no em canso de repetir als possibles clients de Mind the Byte, i que de fet, enginyers, partners i usuaris d’AWS també pregonen, és que, gràcies al cloud, l’única barrera que tenen els projectes és la imaginació. La imaginació i les ganes de tirar-ho endavant.

M’explico amb algun exemple. Primer, una empresa vol començar un projecte, escombrant cap a casa, imagineu que és una empresa biotecnològica que vol muntar un sistema d’screening (anàlisi massiu de les seves molècules). Què necessita, un software un bon i potent equip de càlcul. En llenguatge econòmic: una inversió enorme. Ataquem primer al maquinari. Ha de fer una planificació del que farà, quin volum de feina tindrà, què podrà assumir,… I, quan ho tingui en marxa, haurà de procurar tenir-ho sempre treballant al 100% (sinó, tindrà un munt de diners aturats), pensar en el manteniment, en les aturades per canviar i actualitzat maquinari,… I, tot això, sense tenir en compte que si té una punta de feina, tindrà un límit: la potència de càlcul que hagi previst i comprat. Emprant el cloud el paradigma canvia completament. No cal fer una previsió de volum de feina (bé, cal fer-lo a nivell de pla de negoci però no d’inversió en maquinari). No cal ni vetllar per tenir les màquines ocupades el 100% del temps ni patir per si en algun moment té una punta de feina, ni per aturades, ni actualització de maquinari,… No. Amb un sistema de càlcul en cloud el seu sistema de càlcul s’adaptarà a les necessitats del moment. Si no hi ha feina, no es consumeix, si n’hi ha molta, s’escala el sistema per absorbir-la. I tot, sense haver hagut de fer una gran inversió inicial.

A nivell de programari l’empresa en qüestió també podria estalviar, fent ús de tecnologia SaaS (de l’anglès, Software as a Service), on no cal ni invertir en programari, es paga per l’ús i punt (al més pur estil Google Docs o Office 365).

Un segon exemple. Una startup d’internet. De nou ens trobem amb voler tirar endavant un projecte que requereix fer una planificació de maquinari. Podem anar justos, invertir al mínim. Sí, però què passa si l’aplicació (ja sigui web o mòbil) té una gran demanda inicial (l’Apple Store, per exemple, posa les noves aplicacions al principi de les llistes)? Si hem anat justos, el sistema pot caure i amb ell, el prestigi o la il·lusió dels usuaris (la primera impressió acostuma a ser la més important, i cosa recuperar-la). També podem haver fet una inversió més generosa i tenir un bon sistema que pugui cobrir totes les puntes de demanda. Però, què fa aquest gran sistema durant les hores de menys demanda? res, diners parats. Si el sistema de servidors es monta en cloud, el problema desapareix, muntem un sistema amb una inversió mínima i que, si té molta demanda, escali per a poder absorbir-la. I punt.

Per què dic que el límit és la imaginació? Perquè gràcies al cloud, si tens una idea, la pots tirar endavant sense, per una banda fer una gran despesa en maquinari i, per altra, quedar-te curt en la inversió i donar una mala imatge als teus clients/usuaris. En el cas del primer exemple, amb el “mètode clàssic”, l’empresa potser ni es plantejaria fer el salt al món computacional (i més encara si ho fa servir de forma puntual!), però, si ho pot tenir pagant sota demanda, se li obre un nou món de possibilitats. En el segon cas igual. No cal fer una gran inversió en infraestructura per llençar la teva aplicació, crea quelcom que s’adapti a la demanda i llestos!

Com va dir algun enginyer d’Amazon Web Services ara fa uns dies: actualment moltes empreses existeixen gràcies al cloud (llegeixis aquí Facebook, Twitter, FourSquare,…)