El títol és molt enrabassat. A mode de resum puc dir que parla de la síntesi enantioselectiva d’unes molècules, que tenen un determinat nombre d’anells, anomenades helicens. L’article té una gran part experimental i una petita part teòrica que aporta una mica de llum a la part experimental. Sortirà publicat en el número del 7 de gener de la revista Chemistry - A European journal.

Per què en parlo? doncs per què, encara que hi hagi molts autors i el tema no tingui res a veure amb la meva tesi, és el primer article on apareix el meu nom. L’article és una col·laboració amb un grup d’orgànics (sense cap menyspreu, quan dic orgànics, em refereixo a gent experimental que treballa en química orgànica) de Madrid, la cap dels quals, es va trobar un dels meus directors de tesi en un congrés ara fa més de quatre anys, la conseqüència de la trobada van ser uns càlculs que han acabat formant part de l’article.

Del resum:

The synthesis of enantiopure C-12 methoxy- or alkyl-substituted 5,7,8,12b-tetrahydro[4]helicene quinones 16 and 17 and the 7,8-dihydroaromatic analogues 4 and 5 has been achieved from (SS)-2-(p-tolylsulfinyl)-1,4-benzoquinone. In the first series, with a structure containing both central and helical chiralities, the R absolute configuration of the stereogenic carbon atom was defined after the asymmetric cycloaddition step, whereas the P or M helicity was shown to be dependent on the nature of the C-12 substituent. The size of this group was also defining the configurational stability of the final (P)-7,8-dihydro[4]helicene quinones 4 and 5. The interconversion barriers between the P and M helimers in the latter, computed with a DFT B3LYP method, matched well with the experimentally observed stability. Our study provided evidence that, in addition to steric effects, a small but significant role of electronic effects is governing the configurational stability of such helical quinones.

Escriure un article a una revista científica i fer-ho bé, no sempre és fàcil. Cal, primer de tot, tenir una feina de prou qualitat (insisteixo, per fer-ho bé -hi ha revistes i revistes…-), acurada i ben feta. Després escriure. I, finalment, enviar-ho a la revista en la que vulguis intentar publicar-ho.

Quan arriba a la revista, l’editor (en la majoria dels casos) fa un primer filtre. Si el passes, envia l’article als revisors, que faran els seus comentaris i opinaran sobre l’article. Un revisor pot demanar correccions menors, correccions més importants o, fins i tot, suggerir que l’article sigui refusat.

Ara fa unes setmanes vaig rebre un correu d’una revista de cert renom (en el camp) per fer de revisor d’un article. Vaig acceptar (per si no tenia prou feina…) i em van enviar l’article. Vaig llegir-lo i rellegir-lo i vaig enviar els meus suggeriments. L’article em semblava molt interessant però hi havia alguna cosa de la metodologia que, segons la meva opinió, calia refer i/o justificar per que es feia d’aquella manera. Tot i això, vaig suggerir que l’article fos acceptat si se solucionava el tema.

Avui m’han escrit dient que, veient l’opinió dels revisors, l’article ha estat refusat. M’ha sobtat (la meva revisió no era tant dràstica). Per sort, el correu contenia les revisions dels dos revisors (una altra persona i jo). La meva ja la coneixia, m’he mirat l’altre. He entès per que no ho han publicat.  Article interessant i tal però… patam! ha fulminat la metodologia i el per que de tot plegat. Sense dir directament que calia refusar-lo, suggereix que es refaci tot i després ho tornin a intentar.

Les poques vegades que he hagut de passar per un revisor ha estat per publicacions en les que només hi he col·laborat, i no m’ha afectat massa la revisió. Però veig que realment encara sóc dins de l’ou (i quina port sortir-ne!). No sé si el comentari de l’altre revisor ha estat realment per que el treball està molt mal fet (jo no ho he vist així -però l’altre revisor segur que en sap molt més, i ho dic sense ironia-) o, simplement, per que coneix els autors i són “enemics”. Els revisors som anònims però sabem qui ha escrit l’article que ens han enviat.

Bé, m’he de preparar per quan trenqui la closca…

Fa uns dies es publicava un article¹ on s’anunciava la seqüenciació i anàlisi del genoma de 12 espècies del gènere Drosophila. L’estudi l’ha fet el Drosophila 12 Genomes Consortium, un consorci integrat per més de 100 institucions del món on hi participen diversos grups que treballen a Barcelona. Estudiar, “de cop”, dotze genomes d’un mateix gènere aporta molta informació per veure’n la seva evolució al llarg de quasi cent milions d’anys. Fins ara, de Drosophiles només es tenia seqüenciat el genoma de la Drosophila melanogaster, coneguda com a mosca del vinagre.

Una de les novetats, entre moltes (un article d’aquestes dimensions aporta una quantitat enorme d’informació), és el fet que en una d’aquestes espècies han desaparegut les selenoproteïnes. Es tracta de la Drosophila willistoni, que, al llarg de la seva evolució, ha perdut aquestes peculiars proteïnes. D’aquesta part de l’estudi se n’ha encarregat el grup del Dr. Roderic Guigó, de l’IMIM, concretament, en Charles Chapple, estudiant de doctorat.

Fins al moment, hom es pensava que les selenoproteïnes eren presents en totes les espècies animals i aquest descobrimet aporta molts dubtes sobre el per que han desaparegut aquestes proteïnes en aquesta espècie, quins canvis fisiològics comporta, quines proteïnes en supleixen la mancança,…

Detectar la presència de selenoproteïnes en els genomes és complicat ja que aquestes proteïnes no són codificades per un codó en concret sinó que es manifesten quan hi ha un codó aturador seguit d’una seqüència concreta anomenada SECIS. Caldrà anar veient com van els posteriors estudis que es facin amb aquest organisme i en possibles semblances que es puguin trobar en altres espècies.

1. Nature 450: 203-218, 2007