Ara fa poc més d’un any, llegia a La Vanguardia (4 de novembre de 2007), un article d’opinió del professor Guinovart (director de l’Institut de Recerca Biomèdica) i de J. Comella (director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació) on parlaven del mecenatge en la recerca científica. En l’article, es queixen que aquí no tenim la figura del filantrop, com passa en les cultures anglosaxones. Aquí la gent i les empreses no donen diners per la recerca. Es patrocinen actes esportius, culturals,… però no la recerca científica.

A Estats Units, per exemple, un dels punts a favor d’una universitat és la quantitat de diners que es reben de fons privats (ja siguin persones a títol individual o empreses). La recerca necessita grans quantitats de diners (no sempre assumibles per les administracions públiques) i la filantropia els pot aportar i, a més a més, els aporta deslligats de burocràcia, són diners dels que es pot disposar (quan hi són) ràpidament, deslligats de convocatòries i terminis.

En l’article es posa, com a exemple de filantropia a la catalana, la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties mentals greus. La Marató aporta grans quantitats de diners (recollits quasi tots de les aportacions -donatius- privades) a la recerca d’un camp concret. En l’exercici anterior (juliol 2007-juny 2008) es van recollir un total de 8.540.829,09 d’euros dels quals, més de set milions provenen dels donatius.

D’aquests més de vuit milions, un 82.55% es destina de manera exclusiva a recerca, un 11.7% a difusió i sensibilització i, finalment, el 5.75% a les despeses de la pròpia fundació. A casa nostra, aportar 7.051.359,92 euros a la recerca no és una xifra gens despreciable.

Com comenta l’article, aquí no tenim grans fortunes (com seria un Bill Gates), però casos com el de La Marató que sap incentivar les donacions per situacions concretes (malalties que ens afecten o ens poden afectar de prop) són un exemple del molt que podria donar la societat del país si hi hagués una mica més de cultura del mecenatge científic.

Aquests dies, per enèsima vegada des que es va fer (ara fa quasi deu anys) el Pla de Bolonya ha tornat a sortir a la llum. Quan era estudiant de farmàcia, vaig ser, durant dos anys, membre de la Junta de la Facultat. Aleshores, mentre a la Junta es debatia un nou pla d’estudis (emmarcat dins les idees de Bolonya) ja hi va haver vagues per aquest pla. Mentre els estudiants representants (escollits per la comunitat estudiantil) treballàvem per fer el millor pla d’estudis possible, dins el marc que delimita l’estat, la Generalitat i el mateix pla de Bolonya, d’altres decidien convocar vagues i impedir a la resta d’anar a classe.

Sí, es dirà que aquestes vagues eren convocades pels sindicats estudiantils, i que, per tant, també representaven als estudiants. El problema és que aquests sindicats eren, sovint, presents només als claustres universitaris i llunyans al dia a dia de les facultats, deixant els espais més propers (Juntes de Facultat i Consells d’Estudi) per la resta de sindicats o grups minoritaris. En fi, la sensació era d’anar treballant dia a dia mentre “els grans” decidien guanyar protagonisme i fer, tot sovint, vagues i grans mobilitzacions al marge del dia a dia i de la comunitat universitària en si.

Veig que amb el temps poca cosa ha canviat. Pel que conec del Pla Bolonya, no crec que sigui tant dolent com se’ns pinta, tot el contrari! tot el que serveixi per millorar la qualitat de les nostres universitats (tant a nivell de docència com a nivell de recerca), benvingut sigui! I, si té algunes coses dolentes o que calen millorar, posem-nos’hi i mirem de solucionar-les. Però, d’aquí a forçar (prohibir) la gent a anar a classe, tancar les facultats, i demanar referèndums absurds, hi ha tot un món.

Aquests dies a les facultats i edificis on hi ha tancades s’han programat tot d’actes “alternatius”, taules rodones, conferències,… hi ha quelcom que tota aquesta gent no ha après: si una cosa té la universitat, és que és un espai d’intercanvi, de cultura i de coneixement. No cal embrutar les facultats per fer-hi conferències!

Per estar al dia del tema Bolonya, us recomano algunes lectures de’n Jordi Villà i n’Enric Canela, molt més acurades que la meva opinió i prou clarificadores: Bolonya: Fi de les primeres jornades de festes? i Bolonya. En ambdós blocs hi trobareu més articles relacionats.

Sovint es diu que les patents serveixen per estimular el coneixement. Aquesta lògica diu que si algú inverteix en trobar quelcom que després pot patentar i obtenir-ne beneficis de manera monopolista (és el que fan les patents), s’estimula la inversió en recerca i desenvolupament. Les patents  es poden aplicar en diversos camps, alguns exemples són les capsuletes de la Nexpresso, les soles de les sabates Geoxx,… fins i tot les tapes del clavegueram (fixeu-vos’hi, n’hi ha que tenen gravat el lema “PATENTADO”!).

Però les patents també afecten camps com la farmàcia, on es mouen milers de milions d’euros. Un laboratori troba una nova molècula, la patenta i, durant vint anys, en té el monopoli i en pot fixar el preu que sigui. Tornant a l’inici d’aquest escrit, i amb la lògica dels defensors de les patents, si un laboratori farmacèutic pot obtenir uns beneficis (per mi obscens) d’una inversió, s’estimula que el laboratori inverteixi en noves descobertes. Així doncs, amb aquesta lògica, les patents estimulen la recerca.

Personalment no m’agraden les patents, en cap àmbit. M’agrada l’accés obert, el compartir per créixer. Però, les patents en el camp biosanitari i, sobretot, en el camp dels fàrmacs, em semblen molt poc ètiques, els fàrmacs no han de ser una simple mercaderia.  A banda d’això, em qüestiono que les patents estimulin realment el coneixement i la recerca, sinó tot el contrari. Un exemple.

Dies enrere, una companya de feina em deia que, ara fa quatre anys, va trobar una molècula amb una sèrie de propietats que la feien molt interessant. Era quelcom molt nou. Naturalment, el primer interès era publicar-ho però… no va poder ser. El seu cap va decidir que calia patentar aquella molècula i que, per tant, fins que la patent no estigués feta, no se’n podia publicar res. El temps va anar passant i la patent no sortia (temes burocràtics universitaris). Ara, no hi ha patent i la publicació que en el seu dia hagués estat una gran aportació en el seu camp, ara ja no té pràcticament cap valor com a novetat, ja hi ha hagut altra gent que ha obtingut coses similars i les han publicat (han calgut però quatre anys!).

Si en el moment de la descoberta aquesta s’hagués publicat, a banda del prestigi de la publicació, els altres grups que treballaven en el camp haurien tingut molta més informació per trobar coses similars i potser no hauríen necessitat quatre anys per arribar-hi. El coneixement en general s’hauria enriquit molt més, amb menys temps i amb menys diners. Però no, una patent (possible patent), ho va frenar.

Això sí, diuen , que les patents estimulen el coneixement.

Fa ja uns mesos vaig parlar d’un article publicat a la revista PLoS Computational Biology que posava la “ciència computacional” com a exemple de ciència que es podia fer en un país en desenvolupament.

Fa uns dies, la mateixa revista n’ha publicat un de molt similar: Ten Simple Rules for Aspiring Scientists in a Low-Income Country (deu normes senzilles per ser un científic en un país en desenvolupament). L’article no deixa de ser “curiós” i, igual que el que comentava fa uns mesos, interessant. De fet, l’article reflexa una de les coses que, diu, cal tenir en compte: fer-se veure i explicar-se al món.

A banda de les coses “bàsiques” per fer ciència, en destaca d’altres més concretes, que, per sentit comú serien aplicables arreu però, més especialment, en els països en desenvolupament: ser conscient d’on treballes i del poc suport públic que rebràs, publicar a revistes internacionals i fer-te veure al món, tenir col·laboracions locals però també internacionals,…

Fa quatre anys vaig anar a un congrés de “químics teòrics d’expressió llatina” (nom curiós). Científicament no era del millor, però estava bé degut, sobretot, a la gran presència de grups sud-americans. Parlant amb gent d’allà tots coincidien a dir, en certa manera, el que explica l’article que cito: donar-se a conèixer. Segons ells, molts tenim la idea d’ells com a països pobres i que, per tant, estan lluny de la ciència (i ja no parlem dels països centre-americans!) i que, aquell tipus de congrés els anava bé per fer el que consideren més important: donar-se a conèixer, que la “resta” sapiguem que, tot i no tenir pràcticament suport institucional, ells també fan ciència.

No és una “lectura científica” pròpiament, però sí interessant, a més a més, al no ser massa tècnica la pot llegir pràcticament tothom, és un anglès prou planer. Per cert, publicada per una revista del grup PLoS, accés obert per tothom.

Dies enrere, en Pere, un company de feina, va anar a una reunió que la URV havia convocat pels seus becaris de tercer any amb beca de la Generalitat. Els van explicar tot de coses sobre la tesi, quan s’acaba, dipòsit,… però em vaig quedar amb una, i destacable. Les tesis dels doctorands que han gaudit d’una beca de la Generalitat han d’alliberar la tesi amb llicència Creative Commons. No em va saber explicar amb detall quina variant de la llicència estan obligats a emprar per la tesi però el fet en sí ja és un avenç.

Per què ho destaco? per que una recerca feta amb diners públics ha de ser lliure i a l’abast de tothom. No està bé que l’administració, amb diners públics, pagui per generar una informació i després hagi de tornar a pagar (o ho hagi de fer qualsevol ciutadà -allò ha estat una mica fruit dels seus diners-) per a poder accedir a aquesta informació. En les tesis et donen un marge de sis mesos, per si tens quelcom pendent de ser publicat, però, com a màxim sis mesos després d’haver llegit la tesi ha de ser Creative Commons.

Als Estats Units, algunes fundacions de recerca tenen, com a clàusula quan paguen quelcom, que tot allò fet amb aquells diners i que s’acabi publicant, haurà de ser lliure (no caldrà pagar cap revista) al cap de sis mesos.

És un gran avenç. Però encara cal més: patents. Diuen que les patents estimulen la creativitat, jo crec que potser estimulen la butxaca d’alguns que creen. No entraré en detall, ja en parlaré en algun escrit futur. Però el que ja no em sembla, de calaix, justificable és que es patenti quelcom que s’ha fet amb diners públics. Sé que em tiro pedres damunt la pròpia teulada, però no ho trobo bé. Cas pràctic. La Generalitat paga part de la recerca d’un grup d’una universitat, aquesta recerca acaba derivant en una molècula bioactiva amb una activitat farmacològica interessant. Actualment, es patentarà. Els titulars de la patent seran, la Generalitat, la Universitat i alguns dels que hi han participat. Si, l’administració tindrà part dels beneficis que això generi, però, si aquesta molecula s’arriba a comercialitzar, durant 20 anys estarà protegida per una patent (en el cas dels fàrmacs, no es podran fer genèrics durant 20 anys), aleshores, el preu que haurà de pagar la societat per a adquirir la molècula en qüestió, en forma de medicament, serà molt més gran al que seria si no estigués patentada.

No m’agraden les patents, però menys encara quan es patenta quelcom descobert amb els diners de tothom. Actualment s’està redactant el Pla Nacional de Recerca, espero que es tingui en compte això ja que, de moment, tant la Generalitat com el Govern espanol, considerent una patent com a mèrit professional.

Tota la ciència, com a mínim la pública, hauria de ser Creative Commons.

L’FDA (Food and Drug Administration) dels Estats Units està en alerta per les reaccions al·lèrgiques  a l’heparina. L’heparina és un anticoagulant molt emprat ja des de fa temps i utilitzat sovint en intervencions quirúrgiques i tractaments de diàl·lisi per evitar que la sang coaguli. S’extreu del budell dels porcs.

L’heparina estudiada és de la casa Baxter i la preocupació rau en el fet que si bé durant l’any 2006 als Estats Units van morir tres persones degut a una reacció al·lèrgica al producte, des del novembre del 2007 fins ara, ja n’han mort 62 (i la xifra podria arribar a poc més del centenar). Tots els casos estan relacionats amb el mateix laboratori i tenen el punt comú de ser produïts amb primeres matèries d’origen xinès.

Això ha obert el debat de si cal regular la producció exterior d’alguns productes. La pregunta és si el que que es produeix fora del país segueix realment les normes i controls de qualitat que es requereixen dins del propi país. Les respostes, de moment, són, per una banda, dels productors xinesos, que diuen garantir la qualitat i de la FDA mateixa, que es planteja obrir agencies en aquells països on es produeixen primeres matèries d’alguns productes.

La ciència és quelcom exclusiu dels països rics? en certa manera sí. Només quan tens unes necessitats socials mínimes cobertes, decideixes invertir en ciència. La ciència és cara i, si en països com el nostre no hi ha una aposta clara de les institucions per la recerca, encara n’hi haurà menys en països on els recursos són més limitats.

Però, podem parlar realment d’exclusivitat? No. I us cito un cas pràctic: Cuba. Consideracions polítiques al marge, el país destaca pel gran nombre de metges i el seu elevat nivell de formació. I, és més, per la “cooperació” que fa aquest país amb els seus metges. Admirable. A Nicaragua, després de la Revolució Sandinista es van fer les brigades alfabetitzadores, sanitàries,… gent amb bona formació acadèmica anava arreu del país per alfabetitzar als seus conciutadans, vacunar-los,… Cuba ho fa amb els seus metges però lluny, fins i tot de les seves fronteres.

Però, tornant a la ciència. En un país embargat és difícil aconseguir material científic, molt difícil! però és un país amb un bon capital humà, amb miseria, sí, però també amb gent molt ben formada en medicina, biologia,… I, pel que sembla, la biologia computacional està esdevenint una sortida a molts científics del país. És més senzill (tot i que no és fàcil) aconseguir ordinadors que reactius.

Un article, Computational Biology in Cuba: An Opportunity to Promote Science in a Developing Country,  publicat el novembre passat a PLoS Computational Biology fa un resum de la situació d’aquest camp de la ciència a Cuba. Parla dels antecedents, del que busquen, dels problemes que tenen iles solucions,…

Computational biology can be considered a supradisciplinary field of knowledge that merges biology, chemistry, physics, and computer science into a broad-based science that is important to furthering our understanding of the life sciences. Although a relatively new area of research, it is recognized as a crucial field for scientific advancement in developing countries. This Perspective introduces our vision of the role of computational biology in biomedical research and teaching in Cuba. Except where individuals are directly quoted, any opinions expressed herein should be considered those of the authors.

“Novetat” (per mi) de PLoS (Public Library of Science): Neglected Tropical Diseases, dedicada a les malalties tropicals oblidades. Desconec des de quan es publica aquesta revista però, per a mi, trobar-la ha estat una molt bona notícia. Darrerament he anat veient que el nombre d’articles dedicats a les malaltíes oblidades a la bibliografia en general ha anat en augment, sense tirar coets però de tant en tant he trobat algun article/noticia interessant.

El cas de PLoS és, per mi, especial. En primer lloc és una revista oberta, editada per una entitat sense ànim de lucre, amb llicència Creative Commons, disponible a tothom via internet cosa que per mi ja és una declaració de principis, totes haurien de ser així. Però, PLoS, a més a més, es pot copiar, redistribuïr,… sempre sota la llicència que he comentat.

La “nova” revista pretén tractar les malalties tropicals oblidades des de diferents punts de vista, abordant aspectes com recerca bàsica d’aquestes malalties, tractaments, economia, polítiques, epidemiologia, entrevistes i comentaris d’experts,…  A la vegada, el fet de tenir una revista d’aquestes característiques dedicada a aquesta branca de la recerca pot esperonar encara més un camp que si hagués de dependre només de la recerca privada… malament aniriem.

Com era d’esperar (i de fet ja ho vaig dir), l’anunci de l’obtenció de cèl·lules mare a partir de la pell, ha animat als sectors més conservadors que, amb excuses ètico-morals, s’oposen a la recerca amb cèl·lules mare embrionàries. Només cal tafanejar una mica per internet per veur-ho.

Segons ells, un embrió és una vida en desenvolupament i matar-lo per tal d’obtenir-ne cèl·lulers mare és matar una vida. Això, ètica i religiosament, no pot ser. No es pot matar una vida! Però si que es pot morir gent per la no actuació científica. Bona ètica aquesta!

Però bé, el que no diu aquesta gent és que la recerca amb cèl·lules mare embrionàries es fa a partir d’embrions descartats de les fecundacions in vitro. M’explico. Quan es fa una fecundació in vitro es fecunden molts òvuls de cop, això fa que si els òvuls implantats a la dona no prosperen, se’n tinguin més ja preparats. Igualment, això permet tenir més òvuls a punt per si, en el futur, la parella desitja tenir més fills. Aquests òvuls fecundats (embrions) es desen congelats en nitrògen líquid durant un periode de temps determinat (ara no el recordo, però no sé si són cinc anys), passat el qual, són destruïts. Aquests són els que, en tot cas, són aprofitats per a fer recerca.

Paral·lelament, i ja a nivell més mèdic, es poden obtenir cèl·lules mare a partir de la sang de cordó umbilical (els famosos bancs de sang de cordó umbilical dels que de tant en tant ens parlen). Aquestes cèl·lules, poden ser emprades per guarir determinades malalties en els primers anys de vida de l’infant. Altres vies d’obtenció de cèl·lules mare amb finalitats directament mèdiques, podria ser la de generar un embrió clònic a un malalt (a partir del seu material genètic) i d’ell obtenir-ne cèl·lules mare.

És en aquest darrer punt en l’únic en que, com a màxim, crec que es podrien agafar aquest opositors tant ètics. En el primer punt, el d’obtenir cèl·lules mare d’embrions congelats, no sé on veuen la no ètica en fer ús d’un material que serà destruït (els hem de mantenir congelats eternament?). En el segon punt, el de la sang de cordó umbilical, no crec que hi pugui haver cap problema ètic. I, en el darrer, crear un embrió per guarir a un malalt, personalment, no hi veig cap problema en crear un embrió per a curar algú que pot morir si no s’hi intervé.

Però el fet és que, oposar-se a la recerca en cèl·lules mare (que, com dic, en cas de cèl·lules mare humanes aquestes venen d’embrions congelats) amb l’excusa de l’ètica ho trobo, com a mínim, una aberració. Personalment, les cèl·lules mare no crec que matin a ningú, tot el contrari! Veure curar el Parkinson d’un avi, o algun problema greu en el desenvolupament d’un infant, són un motiu prou vàlid com per aturar el desenvolupament d’un grup de cèl·lules anomenades embrió.

Avui he llegit una noticia que m’ha sortprès. Una dona gallega ha denunciat uns investigadors del Banc Andalús de Cèl·lules Mare, de Granada, ja que, segons ella, les investigacions que es fan amb cèl·lules mare són inconstitucionals.

Si no és la ètica és la constitució (tot i que estic convençut que qui manega aquestes dues eines són les mateixes persones) però l’objectiu és impedir o dificultar la recerca amb cèl·lules mare. Miro d’entendre-ho, però no ho puc processar. Fer ús d’un embrió (sobrant de fecundacions in vitro) per fer recerca per guarir malalties no és ètic, però sí que ho és actuar negativament contra malalties que amb aquestes investigacions algun dia podrien ser guarides?.

Així va el país.