Ara fa quasi un any, en motiu de La Marató de TV3, parlava de la filantropia a casa nostra i em queixava del poc introduïda que tenim aquí la figura del mecenatge científic. És cert, no estem ni a l’alçada d’Europa i, ni molt menys, dels Estats Units. Estem massa acostumats a viure del poder públic i a que l’Estat (o Generalitat) treballi per nosaltres.

Aques matí però, he llegit un escrit a al bloc del Prof. Enric Canela que m’ha sorprès: El mecenatge per a la recerca comença a créixer. En aquest escrit parla d’un article aparegut a La Vanguardia d’ahir en que expliquen que el mecenatge a casa nostra ha passat dels 4.2 milions d’euros el 2005 als 17.9 del 2009.

Tal com diu, encara estem per sota de molts països europeus però és una noticia que m’ha sorprès i m’ha alegrat.

Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).

Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.

Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!

Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.

M’ha arribat per diferents bandes però encara no sé si és oficial, així que parlaré de “C”. I he de dir que “C” tanca la paradeta. “C”, una xarxa de recerca a nivell estatal plega, li han retirat el finançament i no pot continuar.

Conseqüències? es destruiran uns 25 llocs de treball directes, els de la gent que treballen al nucli de la xarxa i, alguns més d’indirectes, gent que treballa a d’altres centres de recerca i universitats els sous de les quals es financen amb un acord amb “C”.

Estem parlant de gent qualificada, molta amb un doctorat a l’esquena. Però en fi, les ministres diuen que la retallada no afectarà la gent, no pas. Suposo que és més senzill ensenyar a quatre científics com posar maons i arreglar les boreres que no pas fer una reconversió a fons del model econòmic.

Seguim amb el tema pressupostos de l’Estat. I seguim també amb el tema personal. Com deia dies enrere, tot i que les ministres involucrades en el cas insisteixin en que la retallada no afectarà als llocs de treball, jo no hi estic d’acord. Suposo que no veuen que el fet de disminuïr les contractacions de personal de recerca sí que és “afectar la gent”. Suposo que només entenen com a “afectar la gent” que la retallada impliqui haver de fer fora personal.

Primer, la retallada segur que implicarà una disminució de personal en centres de recerca i universitats. El personal és el més costós en recerca. El personal no és una màquina que compres, hi inverteixes uns milers d’euros i allà la tens. I, per tant, si hi ha menys diners, hi ha menys personal.

Avui he llegit un escrit al bloc de l’Enric Canela que ens remet a un article de El País. En ell s’hi desgloça com afectarà la retallada al personal i, la conclusió: si vols matar l’arbre, si us plau, talla-li les arrels.

Per què? doncs per que tot allò que implica formació de personal científic patirà les fonestes conseqüències de la disminució de fons. Es disminuirà el nombre de beques FPU (formació de professorat universitari -les beques “predoc”-), el nombre de beques FPI (formació de personal investigador -beques “predoc” vinculades a projectes del Plan Nacional-), el nombre de beques post-doc i, el colofó, es reduiran de manera dràstica els fons del programa Ciber (de l’Instituto de Salud Carlos III) que són bàsicament de personal. Només aquest darrer capítol suposa una eliminació o no creació d’entre 400 i 500 contractes.

Cal destacar que del Carlos III en surten les “joves” Sara Borrell, programes de post-doc de quatre anys. Una aposta per la creació d’una carrera investigadora paral·lela a la funcionarial.

En fi, no, no ministres, no afectarem el personal. Farem quelcom pitjor! ens carregarem l’arbre de la ciència, però no l’esporgarem, li tallarem les arrels per matar-lo des de la base.

Dies enrere parlava amb la persona responsable d’un servei de recerca i em deia que té els dits creuats de manera permanent, que pateix pel servei i les persones que hi treballen.

L’any vinent hi haurà retallada. Diguin el que diguin les ministres, amb menys diners hi haurà menys gent, agradi o no, és el que hi ha. I, suposo que el primer que tocaran seran aquells serveis que es consideren prescindibles. Serveis com ara els “serveis de recerca”, pel meu entendre i la meva curta experiència, serveis gens prescindibles.

La gent que fa ciència en aquest país ha de dedicar part del seu temps a la burocràcia, a justificar projectes, estar al cas de nous projectes, sol·licitar-ne,… amb el temps, l’aparició d’aquests serveis de recerca han alleugerit aquests tipus de tasques permetent-nos dedicar més temps a allò pel que treballem. És a dir, si he de presentar una sol·licitut per un projecte, naturalment, hauré d’escriure el projecte, però sé que no tindré cap problema per entregar-lo i fer-ne un seguiment ja que el “servei de recerca” s’encarregarà d’entregar-lo a l’administració pertinent, avisar-me si falta quelcom, de la seva resolució,…

Altres serveis “prescindibles” i que podrien rebre són els de comunicació, els que divulguen la ciència que fem. Per què els volem? doncs perquè si volem que la societat aposti per nosaltres, hem de mantenir aquesta societat informada del que fem. No pots demanar a la gent que inverteixi a cegues els seus diners.

Suposo que, serveis de recerca, comunicació,… són luxes als que ens hem anat acostumant durant els darrers anys (de fet, des que vaig començar la tesi crec que ja he conviscut amb ells). “Luxes” que suposen un pas, una evolució, en la ciència que es fa a casa nostra (quan he anat a treballar a l’estranger he al·lucinat amb la poca carrega burocràtica que hi tenen els investigadors).

Però, malauradament, suposo que es consideren això, luxes, coses prescindibles en temps de vaques magres. Encara no està clar el nivell de la retallada, ara es fan uns pressupostos, però, a la que vagin sortint convocatòries ja veurem com evoluciona. Esperem que no es confirmin ni els temors que té la gent d’aquests serveis ni els dels investigadors que depenem directament de projectes.

Ahir vaig fer un curs “Intellectual propety: to patent or to publish”, dins el programa de formació del PRBB (PRBB Intervals). Els curs em va agradar molt. Admeto que personalment no sóc massa amic de les patents, entenc que les empreses vulguin rentabilitzar les seves inversions, però crec que aquesta no és la millor manera. Els curs però va estar molt bé, ens van informar de quins passos cal fer per patentar, legislació de patents i, sobretot, molt debat molt interessant.

Una curiositat va ser el títol d’aquest escrit: Killing patents. Una activitat que, pel que ens van explicar, es dediquen, sovint, a fer les grans empreses farmacèutiques en que, bàsicament, es dediquen a destruïr patents existents.

M’explico. Per començar, cal dir que la legislació europea no permet patentar res que s’hagi fet públic (ja sigui en articles científics, xerrades anunciades, tesis,…). Quan es registra una patent a Europa, l’ens de registre mira si allò és nou, si s’ha publicat abans. Però aquest ens gestor té els seus límits i capacitats.

Doncs bé, imagineu que una gran farmacèutica, per sintetizar un producte concret necessita fer ús d’una tècnica patentada per un petit laboratori. Primer de tot, la farmacèutica passa de la patent i tira endavant. Però, paral·lelament, engega el “departament de killing patents”, un equip d’advocats i investigadors que es dediquen a intentar “matar” aquella patent. Es dediquen a remoure cel i terra per demostar que aquella patent havia estat publicada abans que fos registrada. I, pel que ens van dir, sempre se’n surten, acaben trobant qualsevol cosa que els dóna la raó, es carreguen la patent i tenen via lliure.

És fort i trist però, abans de pagar per emprar una patent, prefereixen pagar per carregar-se-la. I això que basen el seu negoci en l’exclusivitat que els donen les patents i que els otorguen un monopoli que els permet fixar els preus que vulguin.

Les dues ministres involucrades en la retallada de la partida pressupostària en R+D+I per l’any vinent ens han dit constantment que la retallada no afectarà ni la gent ni els projectes que ja estan engegats. Prometen que hi haurà compensacions, diners del Plan E destinats a recerca, una disminució de la pressió fiscal a les empreses que facin R+D+I (tenia entès que l’any vinent eliminaven les bonificacions fiscals per a aquestes empreses -ho dic, això, de cap-).

Però, realment és així? potser le nombre de gent no disminuirà, o ho farà “poc”, però, no disminuirà el nombre d’incorporacions a la recerca? no disminuiran el nombre de places ofertes com a Sara Borrell, Juan de la Cierva, Torres Quevedo,…? ja ho veurem.

El que puc explicar ara és el cas que em van explicar dies enrere. Una persona A que treballa en un departament B. Aquest departament té una mena d’acord amb una xarxa, C, d’àmbit estatal. Amb aquest acord, C passa uns diners anuals a B. B, amb aquests diners té contractada a la persona A. A més a més, fa poc, B s’ha compromès amb A per allargar un any més el seu contracte.

Ara ha arribat la sorpresa. L’any vinent C no passarà més diners a B. No hi ha diners. Aleshores, què passa amb A? doncs, B, el departament, ha de fer mans i mànigues per moure diners d’altres projectes per a poder seguir pagant A. Això implicarà que no es contractin noves persones que havien de treballar en aquests projectes.

Però no, la disminució de diners per R+D no afectarà les persones.

Diversos articles apareguts aquests dies al diari El País fan preveure el que ens depara el futur, científicament parlant, als que fem recerca a l’Estat Espanyol. Res de bo.

Els darrers anys han estat anys bons pel que fa a augment de presupostos, creació d’una carrera investigadora al marge de la funcionarial, projectes a llarg termini,… Aquesta tendència, iniciada en la primera legislatura d’en Zapatero, es va ja trencar el 2008, amb un creixement quasi nul pel que fa a la partida pressupostària destinada a la ciència. Ara tot indica que, de cara als pressupostos de l’any vinent, aquesta partida es pot patir una reducció de fins un 37%.

Està clar, cal pagar plans E i coses similars. Plans però que no fan més que allargar l’agonia d’un sector que està condemnat a no ser el futur. I que, com a moneda de canvi es fa servir el que s’hauria de plantejar com el futur, el coneixement.

Un article del Prof. Guinovart en parla i compara l’estalvi que suposaria aquesta retallada en el pressupost de la ciència… 580 milions d’euros. És a dir, el que costen sis Ronaldos.

A finals del mes passat va saltar l’alarma. Venia de Mèxic i ens deia que hi havia molts morts (i encara més malalts) afectats per una nova grip, la grip porcina. De seguida van aparèixer casos als Estats Units i al Canadà, poc després a l’Estat Espanyol i així, mica en mica, anàven apareixent nous casos de la malaltia arreu del planeta.

La grip procina, coneguda com a grip A(H1N1) arreu del món i com a grip nova a l’Estat Espanyol, era una mutació del virus de la grip que afecta als porcs. El nou virus però, podia afectar persones i a la vegada hi havia indicis que la mutació havia dotat al virus de la capacitat de transmetre’s entre persones. Així doncs, hi havia indicis clars de perill de pandèmia: un nou virus contra el que no estem preparats i que, a més a més, s’encomana entre persones (cal recordar que la grip aviar, tot i ser en humans molt més virulenta, no s’encomanava entre persones).

De seguida es va procedir a aïllar als malalts que presentaven símptomes de grip i que o bé havien viatjat a Mèxic o havien estat en contacte amb persones que sí que hi havien viatjat. Paral·lelament, seguint els protocols establers, l’OMS va anar elevant el risc de pandèmia fins al nivell 5, el de pandèmia imminent, en el que ens trobem ara.

La cosa sembla que, més o menys, s’ha controlat. Seguim en el nivell 5 de pandèmia, però el virus sembla ser molt menys virulent del que es temia i el nombre de nous casos no augmenta al ritme dels primers dies. Segurament hi acabarà havent una pandèmia però l’afectació serà com a molt, com la grip estacional.

A la que la cosa s’ha calmat una mica però, ja hi ha les veus que anuncien que se n’ha fet un gra massa, que tot plegat és només un muntatge per despistar de la crisi, per blocar les exportacions de carn de porc d’alguns països,… ja no entro a valorar les diferents teories conspiradores sobre l’origen del virus.

El que sí que voldria fer són algunes reflexions sobre la situació. Primer de tot, no crec que se n’hagi fet un gra massa, com a mínim, des de l’OMS: hi ha uns protocols clars i públics que indiquen quan i com s’han de delcarar els diferents nivells de risc de pandèmia i què cal fer quan es passa d’un nivell a l’altre. En segon lloc, estem parlant d’un virus nou, els virus són patògens altament mutables i que a vegades costa de predir què faran i com aniran. És molt difícil saber com reaccionarà el cos humà davant d’un nou patogen i, és més, qui sap si en plena expansió, un nou virus que sembla poc greu, fa una nova mutació i es torna més virulent?

Així doncs, trobo ben normal que en aquests casos s’aïllin els malalts, les autoritats sanitàries es posin en contacte amb les persones que han estat en contacte amb un cas confirmat,… No podríem pensar que, potser, si la cosa no ha anat més enllà és perquè s’ha actuat com cal?