Fa uns anys, quan vaig començar la tesi a la unitat de química física de l’UAB, em va encuriosir el dibuix que en presidia el web:
Treballo al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Fins ara estava contractat per l’UPF i des de l’1 de gener, per l’IMIM (l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica). Tothom coincideix a dir que estic al lloc adequat, al millor lloc on podria estar, a la meca de la recerca biomèdica catalana. Jo també crec que tinc sort de poder ser on sóc.
Però no tot són flors i violes a la meca. Jo, mentre he estat contractat per l’UPF he tingut un contracte de 35 hores setmanals en la categoria laboral R4 que, segons el conveni, correspon a personal no qualificat (bidells i similars). Cal dir que estava fent tasques de post-doc amb el contracte i el sou d’un bidell. Molts altres companys del grup, els contractats per l’UPF, estan en condicions similars: 20 hores setmanals, 25, 30,… hem arribat a la conclusió que el nombre d’hores serveixen per a establir el sou.
Com he dit, des de l’1 de gener tinc un contracte amb l’IMIM i he de dir que aquí hi ha unes categories laborals molt més establertes i adaptades a la realitat del centre (les categories de recerca més baixes de l’UPF tenen uns sous força i, per tant, posen tothom a R4 -contracten personal de recerca com a bidells). Jo, ara, per exemple, estic contractat coma “Post-doc senior C”.
Però, feta la llei, feta la trampa. Dies enrere, parlant amb un post-doc d’un altre grup del departament, ell em renegava de les categories laborals de l’IMIM i jo les defensava. Aquí si que tenen unes categories ben estructurades! però, em va deixar fora de joc quan em van dir que ells tenia un contracte com a llicenciat en una categoria que no li tocava.
Cal dir que la conversa va començar perquè al grup d’aquest noi busquen un llicenciat que sàpiga un fotimer de llenguatges de programació per a fer la tesi. El sou serà de 800 euros al mes. I, simplement, em sembla indignant! no es pot demanar a una persona amb aquesta formació que faci una feina qualificada per 800 euros al mes. Això és el que cobra el personal de neteja (amb tots els respectes per aquesta gent)!.
És cert que, en certa manera, els primers responsables d’aquestes situacions són els caps dels grups. S’aprofiten que la gent vol treballar i que la recerca és quelcom vocacional per apretar la gent. Per tenir un doctor fent tasques de recerca cobrant 20.000 euros l’any, per tenir un estudiant de doctorat cobrant 800 euros al mes. Però més amunt hi ha unes instàncies que ho permeten. A l’UPF ho saben, jo m’havia queixat alguna vegada en que demanava tenir els drets dels bidells (fitxar i tickets restaurant) i em deien clarament que era especial. I, a l’IMIM que, com he dit, té unes categories laborals molt més reals, també ho permeten.
I no hauria de ser així. Som a la meca de la recerca, un lloc privilegiat. I les institucions no haurien de permetre aquestes coses. Em sembla, simplement, indignant i vergonyós. Entenc perfectament perquè la gent es crema i abandona.
Per acabar, vull aclarir que no tinc res ni contra l’UPF ni contra l’IMIM (d’aquest segon n’estic content), però he parlat d’aquestes dues institucions com a exemples que conec.
Imagina que tu saps com fabricar rodes i un amic teu com construïr carreteres. Els dos, per fer el vostre producte, necessiteu conèixer els requeriments del producte de l’altre però no voleu compartir aquest coneixement. Tu vols “protegir” el teu invent i no li vols explicar al teu amic quin tipus de carretera necessiten les teves rodes (no fos cas que ell decidís fer unes rodes iguals abans que tu!). Els dos estaríeu fent bones feines però incompatibles, per tant, inútils. Les teves rodes segurament no podrien emprar-se en les carreteres del teu amic.
Aquest exemple és, segurament, una xorrada, una ximpleria! Però el cert és que les rodes metàl·liques dels trens no poden circular per carreteres d’asfalt i les rodes dels cotxes no ho poden fer per les vies dels trens. Per sort, hi ha un coneixement que es comparteix i tot funciona bé.
Però en ciència això no passa. Sovint, un mateix té una idea, procurarà desenvolupar-la i publicar-la. Però, segurament, algú més estarà intentant fer quelcom similar. Aquesta persona, molt probablement, tindrà les mateixes preguntes que tinc jo, o solucions a algunes de les meves o, potser, preguntes per les que jo ja tinc respostes. Però en un món científic tancat, aquesta lògica de compartir el coneixement es converteix sovint (per no dir quasi sempre), en una cursa per la publicació. És una pena perquè, segurament, la solució al problema arribaria abans sense aquesta simple competència per la publicació.
Afortunadament però, en alguns camps tenim alguns estàndards, consens, bases de dades,… “ciència oberta”! coneixement estandarditzat que ens ajuda a anomenar algunes coses pel mateix nom i evita que, per exemple, cada científic posi el nom que vulgui a les seves molècules (tot i que encara hi ha qui es resisteix als estàndards i fa els seus propis noms i codes). Com a exemples tenim els Inchis, codis PDB, SwissProt,…
Crec, n’estic convençut, que els investigadors i investigadores fan un servei públic (com a mínim els de les institucions públiques) i, al meu entendre, fer un servei públic implica ser eficient. I per a aquesta eficiència cal centrar-se en els objectius com un avenç i no només en les publicacions.
És aquesta idea la que m’ha motivat a emprendre un projecte que fa temps que tinc al cap. De moment, metre treballo en la seva gestació, he creat un bloc per reflexionar-hi i, perquè no? crear una mica d’expectativa i “donar-me a conèixer. És en anglès (les usuàries i usuaris són prou limitats i vull arribar com a més gent millor) i de moment el podeu trobar a Chembiospace.info.
Doncs sí! ara fa una setmana vaig signar el meu primer contracte com a post-doc. I he de dir que, després d’haver llegit la tesi fa mesos i haver fet la feina de post-doc també durant mesos, fa il·lusió signar un conracte pel que et demanin el títol de doctor i com a categoria labora hi posi “post-doc”. Cal dir que el sou ara també s’ajusta una mica més a la feina que faig.
Per què estic tant content si ja feia de post-doc? doncs perquè fins ara he tingut un contracte com a “bidell” (amb el sou corresponent). Vaig acabar la tesi i vaig començar un post-doc a la Universitat Pompeu Fabra. Per a mi, aquesta entitat sempre havia estat un referent i un exemple d’universitat jove, moderna i dinàmica. He de dir que ho és, com a mínim, en l’ensenyament de biologia humana. Però, en qüestió de personal, està a anys llum de ser una universitat moderna.
Quan vaig signar el contracte em van demanar el títol de llicenciat. Vaig dir que tenia el de doctor i que li entregaria aquest. La responsable de personal amb qui vaig signar el contracte em va dir que amb el graduat escolar n’hi havia prou pel contracte que se’m feia: personal de suport a la recerca. La veritat és que em va sorprendre i decebre. Després, amb calma, vaig mirar la categoria laboral a la que m’havien posat, R4, i a què corresponia segons el conveni:
“Personal especialitzat amb formació professional de grau mitjà o una titulació equivalent…”
És més, amb una jornada laboral de 35 hores. I, el més “curiós” del cas és que, tot i que aquesta categoria laboral té el deure de “fitxar” i el dret a percebre tiquets restaurant, al personal de suport a la recerca (un cul de sac per posar els precaris) no se’ls concedeix ni el deure de fitxar (suposo que es veureia que les hores no quadren) i, com que no fitxen, no tenen dret a les dietes.
A més a més, si es llegeix més el conveni, hi ha un article, el 30è, que fa referencia al grup 4:
[...]Les universitats en les quals hi hagi personal del grup 4 que faci funicions i/o tasques en les que es requereix una formació professional específica, reclassificaran els llocs al grup 3.
Dins el pla de formació de les universitats hi haurà una acció específica per a la formació del grup 4 que els faciliti l’obtenció de les capacitats necessàries per a exercir funcions tècniques en els àmbits d’informàtica, audiovisuals, manteniment, laboratoris i altres.
L’UPF es dedica a contractar personal de recerca, gent amb el títol de doctor, en una categoria per la que no cal tenir pràcticament cap mena de formació. Ells tenen uns diners i escullen la categoria professional dels treballadors en funció del sou i no de les capacitats. Ah! i ho acaben ajustant amb les hores de contracte! jo he tingut la sort de tenir 35 hores setmanals, algun company de feina, està contractat per 25!
Cal dir que, tot i que crec que si faig recerca no em calen tiquets restaurant, ja que he estat mal contractat, he demanat en reiterades ocasions, poder exercir el deure de fitxar i tenir el dret de dietes. Sempre se m’ha negat.
Ara, per sort, ja tinc un contracte com a “Post-doc senior C” a la Fundació IMIM. Una entitat força més antiga que l’UPF però que, com a mínim, ara contracten la gent pel que és.
Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.
M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.
I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.
Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.
Ara fa quasi un any, en motiu de La Marató de TV3, parlava de la filantropia a casa nostra i em queixava del poc introduïda que tenim aquí la figura del mecenatge científic. És cert, no estem ni a l’alçada d’Europa i, ni molt menys, dels Estats Units. Estem massa acostumats a viure del poder públic i a que l’Estat (o Generalitat) treballi per nosaltres.
Aques matí però, he llegit un escrit a al bloc del Prof. Enric Canela que m’ha sorprès: El mecenatge per a la recerca comença a créixer. En aquest escrit parla d’un article aparegut a La Vanguardia d’ahir en que expliquen que el mecenatge a casa nostra ha passat dels 4.2 milions d’euros el 2005 als 17.9 del 2009.
Tal com diu, encara estem per sota de molts països europeus però és una noticia que m’ha sorprès i m’ha alegrat.
Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).
Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.
Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!
Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?
La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.
Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.
Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.
Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.
Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.
M’ha arribat per diferents bandes però encara no sé si és oficial, així que parlaré de “C”. I he de dir que “C” tanca la paradeta. “C”, una xarxa de recerca a nivell estatal plega, li han retirat el finançament i no pot continuar.
Conseqüències? es destruiran uns 25 llocs de treball directes, els de la gent que treballen al nucli de la xarxa i, alguns més d’indirectes, gent que treballa a d’altres centres de recerca i universitats els sous de les quals es financen amb un acord amb “C”.
Estem parlant de gent qualificada, molta amb un doctorat a l’esquena. Però en fi, les ministres diuen que la retallada no afectarà la gent, no pas. Suposo que és més senzill ensenyar a quatre científics com posar maons i arreglar les boreres que no pas fer una reconversió a fons del model econòmic.
Seguim amb el tema pressupostos de l’Estat. I seguim també amb el tema personal. Com deia dies enrere, tot i que les ministres involucrades en el cas insisteixin en que la retallada no afectarà als llocs de treball, jo no hi estic d’acord. Suposo que no veuen que el fet de disminuïr les contractacions de personal de recerca sí que és “afectar la gent”. Suposo que només entenen com a “afectar la gent” que la retallada impliqui haver de fer fora personal.
Primer, la retallada segur que implicarà una disminució de personal en centres de recerca i universitats. El personal és el més costós en recerca. El personal no és una màquina que compres, hi inverteixes uns milers d’euros i allà la tens. I, per tant, si hi ha menys diners, hi ha menys personal.
Avui he llegit un escrit al bloc de l’Enric Canela que ens remet a un article de El País. En ell s’hi desgloça com afectarà la retallada al personal i, la conclusió: si vols matar l’arbre, si us plau, talla-li les arrels.
Per què? doncs per que tot allò que implica formació de personal científic patirà les fonestes conseqüències de la disminució de fons. Es disminuirà el nombre de beques FPU (formació de professorat universitari -les beques “predoc”-), el nombre de beques FPI (formació de personal investigador -beques “predoc” vinculades a projectes del Plan Nacional-), el nombre de beques post-doc i, el colofó, es reduiran de manera dràstica els fons del programa Ciber (de l’Instituto de Salud Carlos III) que són bàsicament de personal. Només aquest darrer capítol suposa una eliminació o no creació d’entre 400 i 500 contractes.
Cal destacar que del Carlos III en surten les “joves” Sara Borrell, programes de post-doc de quatre anys. Una aposta per la creació d’una carrera investigadora paral·lela a la funcionarial.
En fi, no, no ministres, no afectarem el personal. Farem quelcom pitjor! ens carregarem l’arbre de la ciència, però no l’esporgarem, li tallarem les arrels per matar-lo des de la base.
