Category Archives: Política i societat

BioemprenedorXXI: dinar amb Jordi Julve

El dijous 9 de Juny, en el transcurs de la primera sessió del BioemprenedorXXI d’enguany, els assistents vàrem dinar amb Jordi Julve, director general de Laboratoris Salvat. Va ser un dinar amè on, després d’una ronda de presentacions van anar sortint diferents temes que resumeixo a continuació.

És el moment per emprendre en el sector bio
La resposta, clara i sincera: sí. Segons el Dr. Julve som una generació molt ben preparada i, tot i la crisi, tenim més suport que mai. La crisi és, per si mateixa una oportunitat ja que fa que algunes empreses decideixin subcontractar part de la seva recerca.

Hem de ser realistes pel que fa al progrés científic
És a dir, no aspirem a trobar el comprimit màgic que acabi amb l’Alzheimer o el càncer de pulmó, amb els nostres recursos és impossible. Hem de treballar per millorar allò que ja tenim, disminuïnt i/o eliminant efectes secundaris.

Això no vol dir que haguem de fer mee too
Els mee too són “nous” medicaments, molt semblants als que ja hi ha al mercat però que no aporten cap mena de millora respecte els tractaments actuals. Serveixen, bàsicament, per allargar o tenir noves patents. Podem fer recerca sobre els medicaments que ja hi ha al mercat per millorar-los però no copiar-los només per tal d’allargar una patent.

Hauríem de tornar a produïr des de casa però…
En els anys de bonança econòmica, les empreses catalanes i espanyoles es van dedicar a enviar la seva producció a països on la mà d’obra era més barata i ara, amb la crisi econòmica, ens trobem que no tenim indústria (producció a casa nostra), o la tenim molt feble. Països com Alemanya, amb una potent indústria i producció local, poden valer-se d’aquesta indústria per sortir abans de la crisi. Hauríem de plantejar-nos la política de deslocalització que vam fer ara fa uns anys i tornar a produïr des d’aquí. Això sí, millorant els processos i els seu rendiment fent-los també més respectuosos amb el medi ambient.

Com he dit al principi de l’escrit, va ser un dinar agradable, amb converses molt interessants i on es van poder contrastar diferents punts de vista entre el propi Dr. Julve i altres convidats al dinar (Caixa Capital Risc i altres ponents de la jornada, per exemple).

53 científics

Fa uns mesos Palau Pharma va anunciar un expedient de regulació d’ocupació que afectava 53 persones, el 63% de la plantilla. Tota aquesta gent és gent ben qualificada i que treballava a diferents nivells en la recerca de fàrmacs. Des de personal tècnic fins a caps de grup.

Ahir vaig veure que han creat un web on expliquen el que ha passat i mostren també el llistat de persones afectades i la seva tasca. A més a més, hi ha un enllaç al perfil professional de LinkedIn de cada una d’aquestes persones.

On aneu amb el 5%?

Quan vaig sentir la noticia que la Generalitat retallaria el sou dels treballadors i treballadores públiques en un 5% de mitjana, vaig patir. Però l’ensurt va durar pot. Cobro d’un projecte europeu, la Unió Europea dóna una partida de diners a l’entitat pública que em té contractat per contractar personal (a banda d’altres partides per material, dietes i altres coses similars). El mateix vaig pensar per la resta de companys i companyes del grup. Tots estem igual, cobrant de projectes europeus. Il·lús, no n’aprendré mai.

Ara fa uns dies vaig rebre un correu electrònic, enviat a tot el personal de l’entitat, on se’ns deia que estaven pendents de rebre instruccions de la Generalitat per veure què fer amb els sous del seu personal. Hi ha gent que està contractada amb fons propis i del pressupost (administració i suports tècnics) però els investigadors i investigadors cobrem tots (o quasi tots) de projectes de grup o propis.

Ahir però, un company que està fent la tesi (per tant ja us podeu imaginar el miserable sou que deu tenir -crec que està contractat per fer 25 hores setmanals, una vergonya-), em va preguntar si m’havien tocat el sou. A mi no, a ell sí, ell està contractat com a PAS (bé, sense cap privilegi del PAS) per l’UPF.

A ell li han retallat un 5% el seu sou. Una persona que està fent la tesi, una feina del més inestable que hi ha, una persona amb llicenciatura i màster cobrant una merda per fer moltes, moltes més hores de les que li paguen. A ell, li han retallat el sou un 5%. Suposo que també ha passat amb la resta de companys que tenen contracte amb l’UPF (no hem tingut temps per discutir-ho, personalment aquests dies he anat de cul).

Ho trobo vergonyós i lamentable. Primer perquè, que es faci al personal funcionari, es pot entendre, aquesta gent tenen feina segura. Que es faci a personal fix no funcionari, encara també es pot entendre. Però, que es faci a gent que està fent una tesi o un postdoc? (aquest company està fent la tesi però estic segur que l’UPF també retalla als postdocs, també els contracta com a PAS sense drets). Són feines molt inestables (jo a 1 de gener ara mateix no tinc feina), molt mal pagades per la formació que es demana, a la que se’ls dediquen hores, moltes més de les que figuren al contracte. Una vergonya.

A banda que, em pregunto. On va aquest 5% dels projectes europeus? La Unió Europea ha donat una quantitat, en aquest cas a l’UPF, per contractar personal per un projecte concret. On va aquest 5% que l’UPF ara no paga?

Jo encara estic pendent que ens diguin què passa amb els treballadors i treballadores de l’IMIM, on tinc jo el contracte aquest any. Però, una possible retallada podria ser l’empenteta que falta.

Projectes europeus. Així?

A finals de mes es tanca un projecte europeu en el que he treballat des del setembre de 2008. Ara estem tancant alguns temes que encara teníem oberts, testejant algunes molècules i preparant els “reports” que cal entregar a la Comissió Europea a principis d’Agost.

És hora de fer balanç. Jo em vaig incorporar al projecte quan aquest ja estava iniciat (va començar al 2007) i, per tant, ja hi havia tot de vicis i maneres de fer adquirits. A més a més, és el primer projecte europeu del que participo, per tant, no puc comparar. Però sí que crec que tinc prou criteri com per saber si les coses s’han de fer així o no.

La idea dels projectes europeus em sembla molt bona. Un “parteneriat” s’uneix i presenta un mega-projecte a la Comissió Europea. El fet de ser un parteneriat fa que hi hagi diferents grups, tecnologies i recursos i que, a més a més, es pugui accedir a més finançament. Estic parlant de projectes de milions d’euros, dos, tres o fins i tot més! Poden ser també projectes de llarga durada.

En aquest projecte que ara s’acaba, per exemple, hi ha grups teòrics i grups experimentals. L’experiència és enriquidora. Fer prediccions amb l’ordinador i després que un grup experimental et pugui sintetitzar primer i després testejar les molècules és fantàstic. Però, per desgràcia, en molts projectes, aquestes sinèrgies i esperit positiu s’acaba traduïnt a només alguns dels grups (o fins i tot, tansols algunes persones) del parteneriat.

Tot sovint, aquests projectes acaben esdevenint una font de finançament per pagar gent (com més millor), omplir quatre fulls per justificar l’escassa feina feta i llestos. Vergonyós. I això no ho controla ningú. Ens queixem si ens controlen massa però en canvi, ens posen uns quants milers d’euros a les butxaques, paguem algun matxaca i ens oblidem del projecte.

Treballo en recerca. Entenc que no t’estàs el 100% del temps treballant per un projecte però, d’aquí a no fer res pel projecte, a tenir un projecte només per rebre diners, hi ha un bon tros. No dic que tots els projectes europeus siguin així, ni que tothom que hi treballi faci el mateix. Però passa. I el dia en que ens elimin aquests projectes, ens queixarem.

El futur de la recerca acadèmica a casa nostra

Aquest dies he tingut converses interessants amb gent que m’és més o menys propera. Gent vinculada a la recerca acadèmica, pública, de casa nostra. La conclusió és que, si la generació anterior a la meva ho va tenir complicat, la meva encara ho tindrà més. Si la tisorada dels pressupostos d’enguany ens va esverar, doncs, preparem-nos pel que ve per l’any vinent i els següents.

Diuen que no afectaran l’estructura actual de manera directe, “simplement”, en minaran l’accés. Retallaran Ramon i Cajals, Juan de la Cierva,… i tantes altres convocatòries que permeten als joves doctors i doctores, accedir al sistema de recerca pública amb una certa estabilitat. El drama és, a més a més, que amb la reducció de places Ramon i Cajal s’estalvien un problema futur, l’absorció per part de les universitats que, vist com està el panorama, seran incapaces de poder absorbir els i les investigadores Ramon i Cajal d’enguany.

Fer ciència a casa nostra és un esport de risc. Contractes precaris que es van repassant cada any, gent amb quasi quaranta anys i fills pendents de si l’any següent podran fer recerca, inestabilitat, inseguretat i una pèrdua elevadíssima de temps pensant i buscant el futur, omplint projectes i convocatòries. Un esport de risc però, ara, la corda amb la que saltem del pont està força malmesa.

Per molt que la ministra s’hi esforci, la ciència a l’Estat Espanyol no és una prioritat. Hem mirat de salvar pujades d’atur fent inútils plans “Ñ”, ajudant la indústria del cotxe,… en fi, apedaçant el sistema. I ara ja no queda un duro. Tornaran a retallar allò que caldria potenciar si realment volem canviar el país.

Aquest és un escrit pessimista. Sí. Però com no canviïn les coses, malament ho tenim. La societat no pot generar tanta frustració en el jovent que és el seu futur. L’espanyola, sí.

En Fernando Krahn i la química

Fa uns anys, quan vaig començar la tesi a la unitat de química física de l’UAB, em va encuriosir el dibuix que en presidia el web:




Poc després, un dels meus directors de tesi, en Jordi, em va dir que aquell dibuix l’havia fet Fernando Krhan quan ell feia la tesi. En fer el web de la unitat van demanar-li al dibuixant si els podria fer un dibuix per il·lustrar-la i, el que hi ha al web n’és el resultat.

Treball en precari a la meca de la recerca

Treballo al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Fins ara estava contractat per l’UPF i des de l’1 de gener, per l’IMIM (l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica). Tothom coincideix a dir que estic al lloc adequat, al millor lloc on podria estar, a la meca de la recerca biomèdica catalana. Jo també crec que tinc sort de poder ser on sóc.

Però no tot són flors i violes a la meca. Jo, mentre he estat contractat per l’UPF he tingut un contracte de 35 hores setmanals en la categoria laboral R4 que, segons el conveni, correspon a personal no qualificat (bidells i similars). Cal dir que estava fent tasques de post-doc amb el contracte i el sou d’un bidell. Molts altres companys del grup, els contractats per l’UPF, estan en condicions similars: 20 hores setmanals, 25, 30,… hem arribat a la conclusió que el nombre d’hores serveixen per a establir el sou.

Com he dit, des de l’1 de gener tinc un contracte amb l’IMIM i he de dir que aquí hi ha unes categories laborals molt més establertes i adaptades a la realitat del centre (les categories de recerca més baixes de l’UPF tenen uns sous força i, per tant, posen tothom a R4 -contracten personal de recerca com a bidells). Jo, ara, per exemple, estic contractat coma “Post-doc senior C”.

Però, feta la llei, feta la trampa. Dies enrere, parlant amb un post-doc d’un altre grup del departament, ell em renegava de les categories laborals de l’IMIM i jo les defensava. Aquí si que tenen unes categories ben estructurades! però, em va deixar fora de joc quan em van dir que ells tenia un contracte com a llicenciat en una categoria que no li tocava.

Cal dir que la conversa va començar perquè al grup d’aquest noi busquen un llicenciat que sàpiga un fotimer de llenguatges de programació per a fer la tesi. El sou serà de 800 euros al mes. I, simplement, em sembla indignant! no es pot demanar a una persona amb aquesta formació que faci una feina qualificada per 800 euros al mes. Això és el que cobra el personal de neteja (amb tots els respectes per aquesta gent)!.

És cert que, en certa manera, els primers responsables d’aquestes situacions són els caps dels grups. S’aprofiten que la gent vol treballar i que la recerca és quelcom vocacional per apretar la gent. Per tenir un doctor fent tasques de recerca cobrant 20.000 euros l’any, per tenir un estudiant de doctorat cobrant 800 euros al mes. Però més amunt hi ha unes instàncies que ho permeten. A l’UPF ho saben, jo m’havia queixat alguna vegada en que demanava tenir els drets dels bidells (fitxar i tickets restaurant) i em deien clarament que era especial. I, a l’IMIM que, com he dit, té unes categories laborals molt més reals, també ho permeten.

I no hauria de ser així. Som a la meca de la recerca, un lloc privilegiat. I les institucions no haurien de permetre aquestes coses. Em sembla, simplement, indignant i vergonyós. Entenc perfectament perquè la gent es crema i abandona.

Per acabar, vull aclarir que no tinc res ni contra l’UPF ni contra l’IMIM (d’aquest segon n’estic content), però he parlat d’aquestes dues institucions com a exemples que conec.

Caminant cap a una ciència oberta

Imagina que tu saps com fabricar rodes i un amic teu com construïr carreteres. Els dos, per fer el vostre producte, necessiteu conèixer els requeriments del producte de l’altre però no voleu compartir aquest coneixement. Tu vols “protegir” el teu invent i no li vols explicar al teu amic quin tipus de carretera necessiten les teves rodes (no fos cas que ell decidís fer unes rodes iguals abans que tu!). Els dos estaríeu fent bones feines però incompatibles, per tant, inútils. Les teves rodes segurament no podrien emprar-se en les carreteres del teu amic.

Aquest exemple és, segurament, una xorrada, una ximpleria! Però el cert és que les rodes metàl·liques dels trens no poden circular per carreteres d’asfalt i les rodes dels cotxes no ho poden fer per les vies dels trens. Per sort, hi ha un coneixement que es comparteix i tot funciona bé.

Però en ciència això no passa. Sovint, un mateix té una idea, procurarà desenvolupar-la i publicar-la. Però, segurament, algú més estarà intentant fer quelcom similar. Aquesta persona, molt probablement, tindrà les mateixes preguntes que tinc jo, o solucions a algunes de les meves o, potser, preguntes per les que jo ja tinc respostes. Però en un món científic tancat, aquesta lògica de compartir el coneixement es converteix sovint (per no dir quasi sempre), en una cursa per la publicació. És una pena perquè, segurament, la solució al problema arribaria abans sense aquesta simple competència per la publicació.

Afortunadament però, en alguns camps tenim alguns estàndards, consens, bases de dades,… “ciència oberta”! coneixement estandarditzat que ens ajuda a anomenar algunes coses pel mateix nom i evita que, per exemple, cada científic posi el nom que vulgui a les seves molècules (tot i que encara hi ha qui es resisteix als estàndards i fa els seus propis noms i codes). Com a exemples tenim els Inchis, codis PDB, SwissProt,…

Crec, n’estic convençut, que els investigadors i investigadores fan un servei públic (com a mínim els de les institucions públiques) i, al meu entendre, fer un servei públic implica ser eficient. I per a aquesta eficiència cal centrar-se en els objectius com un avenç i no només en les publicacions.

És aquesta idea la que m’ha motivat a emprendre un projecte que fa temps que tinc al cap. De moment, metre treballo en la seva gestació, he creat un bloc per reflexionar-hi i, perquè no? crear una mica d’expectativa i “donar-me a conèixer. És en anglès (les usuàries i usuaris són prou limitats i vull arribar com a més gent millor) i de moment el podeu trobar a Chembiospace.info.

Després de molts mesos, ja sóc post-doc!

Doncs sí! ara fa una setmana vaig signar el meu primer contracte com a post-doc. I he de dir que, després d’haver llegit la tesi fa mesos i haver fet la feina de post-doc també durant mesos, fa il·lusió signar un conracte pel que et demanin el títol de doctor i com a categoria labora hi posi “post-doc”. Cal dir que el sou ara també s’ajusta una mica més a la feina que faig.

Per què estic tant content si ja feia de post-doc? doncs perquè fins ara he tingut un contracte com a “bidell” (amb el sou corresponent). Vaig acabar la tesi i vaig començar un post-doc a la Universitat Pompeu Fabra. Per a mi, aquesta entitat sempre havia estat un referent i un exemple d’universitat jove, moderna i dinàmica. He de dir que ho és, com a mínim, en l’ensenyament de biologia humana. Però, en qüestió de personal, està a anys llum de ser una universitat moderna.

Quan vaig signar el contracte em van demanar el títol de llicenciat. Vaig dir que tenia el de doctor i que li entregaria aquest. La responsable de personal amb qui vaig signar el contracte em va dir que amb el graduat escolar n’hi havia prou pel contracte que se’m feia: personal de suport a la recerca. La veritat és que em va sorprendre i decebre. Després, amb calma, vaig mirar la categoria laboral a la que m’havien posat, R4, i a què corresponia segons el conveni:

“Personal especialitzat amb formació professional de grau mitjà o una titulació equivalent…”

És més, amb una jornada laboral de 35 hores. I, el més “curiós” del cas és que, tot i que aquesta categoria laboral té el deure de “fitxar” i el dret a percebre tiquets restaurant, al personal de suport a la recerca (un cul de sac per posar els precaris) no se’ls concedeix ni el deure de fitxar (suposo que es veureia que les hores no quadren) i, com que no fitxen, no tenen dret a les dietes.

A més a més, si es llegeix més el conveni, hi ha un article, el 30è, que fa referencia al grup 4:

[…]Les universitats en les quals hi hagi personal del grup 4 que faci funicions i/o tasques en les que es requereix una formació professional específica, reclassificaran els llocs al grup 3.
Dins el pla de formació de les universitats hi haurà una acció específica per a la formació del grup 4 que els faciliti l’obtenció de les capacitats necessàries per a exercir funcions tècniques en els àmbits d’informàtica, audiovisuals, manteniment, laboratoris i altres.

L’UPF es dedica a contractar personal de recerca, gent amb el títol de doctor, en una categoria per la que no cal tenir pràcticament cap mena de formació. Ells tenen uns diners i escullen la categoria professional dels treballadors en funció del sou i no de les capacitats. Ah! i ho acaben ajustant amb les hores de contracte! jo he tingut la sort de tenir 35 hores setmanals, algun company de feina, està contractat per 25!

Cal dir que, tot i que crec que si faig recerca no em calen tiquets restaurant, ja que he estat mal contractat, he demanat en reiterades ocasions, poder exercir el deure de fitxar i tenir el dret de dietes. Sempre se m’ha negat.

Ara, per sort, ja tinc un contracte com a “Post-doc senior C” a la Fundació IMIM. Una entitat força més antiga que l’UPF però que, com a mínim, ara contracten la gent pel que és.

Un cop més, 1 de desembre: SIDA aquí i allà

Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.