Category Archives: Personal

iMols

Primera novetat de l’any i és una novetat de les grosses: iMols! iMols és una plataforma de serveis, eines i bases de dades quimio i bioinformàtiques en la que he estat treballant els darrere mesos (bé, podria dir any!). De fet, quan vaig fundar Mind the Byte ja tenia l’eina al cap i l’anava perfilant en la meva imaginació i algun esbós des de feia molt de temps.

Amb iMols, els usuaris poden (concretament, podran, ja que no totes les funcionalitats esta actives) cercar molècules, predir-ne activitats i gestionar quimio i proteoteques, entre moltes altres funcionalitats. En una primera fase, l’eina incorpora només informació provinent d’una base de dades pública però la intenció és anar-la enriquint amb més informació tnat pública (sempre que la lllicència ho permeti), com d’empreses de síntesi, així com la pròpia dels usuaris (aquesta darrera però estarà només disponible per als usuaris que l’hagin afegit).

De moment hem publicat una versió “alpha” gratuïta i de prova ja que som conscients que les funcionalitats de la plataforma són encara un xic limitades i, tot i que hem vetllat per l’estabilitat del sistema i la integritat de les dades que hi ha, és tot just la primera versió d’una eina molt complexa per dins i volem estar segurs que tot funciona bé. D’aquí unes setmanes, quan hi afegim més funcionalitats i en garantim l’estabilitat, oferirem ja versions de pagament.

Podeu accedir a iMols des d’aquí: www.imols.com

On aneu amb el 5%?

Quan vaig sentir la noticia que la Generalitat retallaria el sou dels treballadors i treballadores públiques en un 5% de mitjana, vaig patir. Però l’ensurt va durar pot. Cobro d’un projecte europeu, la Unió Europea dóna una partida de diners a l’entitat pública que em té contractat per contractar personal (a banda d’altres partides per material, dietes i altres coses similars). El mateix vaig pensar per la resta de companys i companyes del grup. Tots estem igual, cobrant de projectes europeus. Il·lús, no n’aprendré mai.

Ara fa uns dies vaig rebre un correu electrònic, enviat a tot el personal de l’entitat, on se’ns deia que estaven pendents de rebre instruccions de la Generalitat per veure què fer amb els sous del seu personal. Hi ha gent que està contractada amb fons propis i del pressupost (administració i suports tècnics) però els investigadors i investigadors cobrem tots (o quasi tots) de projectes de grup o propis.

Ahir però, un company que està fent la tesi (per tant ja us podeu imaginar el miserable sou que deu tenir -crec que està contractat per fer 25 hores setmanals, una vergonya-), em va preguntar si m’havien tocat el sou. A mi no, a ell sí, ell està contractat com a PAS (bé, sense cap privilegi del PAS) per l’UPF.

A ell li han retallat un 5% el seu sou. Una persona que està fent la tesi, una feina del més inestable que hi ha, una persona amb llicenciatura i màster cobrant una merda per fer moltes, moltes més hores de les que li paguen. A ell, li han retallat el sou un 5%. Suposo que també ha passat amb la resta de companys que tenen contracte amb l’UPF (no hem tingut temps per discutir-ho, personalment aquests dies he anat de cul).

Ho trobo vergonyós i lamentable. Primer perquè, que es faci al personal funcionari, es pot entendre, aquesta gent tenen feina segura. Que es faci a personal fix no funcionari, encara també es pot entendre. Però, que es faci a gent que està fent una tesi o un postdoc? (aquest company està fent la tesi però estic segur que l’UPF també retalla als postdocs, també els contracta com a PAS sense drets). Són feines molt inestables (jo a 1 de gener ara mateix no tinc feina), molt mal pagades per la formació que es demana, a la que se’ls dediquen hores, moltes més de les que figuren al contracte. Una vergonya.

A banda que, em pregunto. On va aquest 5% dels projectes europeus? La Unió Europea ha donat una quantitat, en aquest cas a l’UPF, per contractar personal per un projecte concret. On va aquest 5% que l’UPF ara no paga?

Jo encara estic pendent que ens diguin què passa amb els treballadors i treballadores de l’IMIM, on tinc jo el contracte aquest any. Però, una possible retallada podria ser l’empenteta que falta.

El futur de la recerca acadèmica a casa nostra

Aquest dies he tingut converses interessants amb gent que m’és més o menys propera. Gent vinculada a la recerca acadèmica, pública, de casa nostra. La conclusió és que, si la generació anterior a la meva ho va tenir complicat, la meva encara ho tindrà més. Si la tisorada dels pressupostos d’enguany ens va esverar, doncs, preparem-nos pel que ve per l’any vinent i els següents.

Diuen que no afectaran l’estructura actual de manera directe, “simplement”, en minaran l’accés. Retallaran Ramon i Cajals, Juan de la Cierva,… i tantes altres convocatòries que permeten als joves doctors i doctores, accedir al sistema de recerca pública amb una certa estabilitat. El drama és, a més a més, que amb la reducció de places Ramon i Cajal s’estalvien un problema futur, l’absorció per part de les universitats que, vist com està el panorama, seran incapaces de poder absorbir els i les investigadores Ramon i Cajal d’enguany.

Fer ciència a casa nostra és un esport de risc. Contractes precaris que es van repassant cada any, gent amb quasi quaranta anys i fills pendents de si l’any següent podran fer recerca, inestabilitat, inseguretat i una pèrdua elevadíssima de temps pensant i buscant el futur, omplint projectes i convocatòries. Un esport de risc però, ara, la corda amb la que saltem del pont està força malmesa.

Per molt que la ministra s’hi esforci, la ciència a l’Estat Espanyol no és una prioritat. Hem mirat de salvar pujades d’atur fent inútils plans “Ñ”, ajudant la indústria del cotxe,… en fi, apedaçant el sistema. I ara ja no queda un duro. Tornaran a retallar allò que caldria potenciar si realment volem canviar el país.

Aquest és un escrit pessimista. Sí. Però com no canviïn les coses, malament ho tenim. La societat no pot generar tanta frustració en el jovent que és el seu futur. L’espanyola, sí.

És hora de tirar-se a la piscina?

Fa temps que tinc una idea al cap, una idea que ja té un domini .com, que barreja xarxes socials amb química i biologia (i algunes coses més que de moment no diré). Hi ha qui m’ha animat a engegar-la i transformar-la en negoci.

Avui he llegit un article a Nature Jobs que diu que hi ha vida més enllà del món acadèmic. Paral·lelament a Expansión he llegit un altre article que parla de capital risc i empreses 2.0 (sembla que ara és el moment).

Fa unes setmanes, en un curs que vaig fer al PRBB ens animaven a engegar idees. Ens van explicar que comporta un risc però també ens van fer veure que el món científico-publico-acadèmic també té el seu risc (quasi cap dels presents al curs tenim contracte més allà del 31 de desembre vinent).

És hora de llençar-se a la piscina? per si de cas, jo la vaig omplint d’aigua i, a estones lliures, treballant en una primera versió de la “idea”.

Treball en precari a la meca de la recerca

Treballo al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Fins ara estava contractat per l’UPF i des de l’1 de gener, per l’IMIM (l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica). Tothom coincideix a dir que estic al lloc adequat, al millor lloc on podria estar, a la meca de la recerca biomèdica catalana. Jo també crec que tinc sort de poder ser on sóc.

Però no tot són flors i violes a la meca. Jo, mentre he estat contractat per l’UPF he tingut un contracte de 35 hores setmanals en la categoria laboral R4 que, segons el conveni, correspon a personal no qualificat (bidells i similars). Cal dir que estava fent tasques de post-doc amb el contracte i el sou d’un bidell. Molts altres companys del grup, els contractats per l’UPF, estan en condicions similars: 20 hores setmanals, 25, 30,… hem arribat a la conclusió que el nombre d’hores serveixen per a establir el sou.

Com he dit, des de l’1 de gener tinc un contracte amb l’IMIM i he de dir que aquí hi ha unes categories laborals molt més establertes i adaptades a la realitat del centre (les categories de recerca més baixes de l’UPF tenen uns sous força i, per tant, posen tothom a R4 -contracten personal de recerca com a bidells). Jo, ara, per exemple, estic contractat coma “Post-doc senior C”.

Però, feta la llei, feta la trampa. Dies enrere, parlant amb un post-doc d’un altre grup del departament, ell em renegava de les categories laborals de l’IMIM i jo les defensava. Aquí si que tenen unes categories ben estructurades! però, em va deixar fora de joc quan em van dir que ells tenia un contracte com a llicenciat en una categoria que no li tocava.

Cal dir que la conversa va començar perquè al grup d’aquest noi busquen un llicenciat que sàpiga un fotimer de llenguatges de programació per a fer la tesi. El sou serà de 800 euros al mes. I, simplement, em sembla indignant! no es pot demanar a una persona amb aquesta formació que faci una feina qualificada per 800 euros al mes. Això és el que cobra el personal de neteja (amb tots els respectes per aquesta gent)!.

És cert que, en certa manera, els primers responsables d’aquestes situacions són els caps dels grups. S’aprofiten que la gent vol treballar i que la recerca és quelcom vocacional per apretar la gent. Per tenir un doctor fent tasques de recerca cobrant 20.000 euros l’any, per tenir un estudiant de doctorat cobrant 800 euros al mes. Però més amunt hi ha unes instàncies que ho permeten. A l’UPF ho saben, jo m’havia queixat alguna vegada en que demanava tenir els drets dels bidells (fitxar i tickets restaurant) i em deien clarament que era especial. I, a l’IMIM que, com he dit, té unes categories laborals molt més reals, també ho permeten.

I no hauria de ser així. Som a la meca de la recerca, un lloc privilegiat. I les institucions no haurien de permetre aquestes coses. Em sembla, simplement, indignant i vergonyós. Entenc perfectament perquè la gent es crema i abandona.

Per acabar, vull aclarir que no tinc res ni contra l’UPF ni contra l’IMIM (d’aquest segon n’estic content), però he parlat d’aquestes dues institucions com a exemples que conec.

Caminant cap a una ciència oberta

Imagina que tu saps com fabricar rodes i un amic teu com construïr carreteres. Els dos, per fer el vostre producte, necessiteu conèixer els requeriments del producte de l’altre però no voleu compartir aquest coneixement. Tu vols “protegir” el teu invent i no li vols explicar al teu amic quin tipus de carretera necessiten les teves rodes (no fos cas que ell decidís fer unes rodes iguals abans que tu!). Els dos estaríeu fent bones feines però incompatibles, per tant, inútils. Les teves rodes segurament no podrien emprar-se en les carreteres del teu amic.

Aquest exemple és, segurament, una xorrada, una ximpleria! Però el cert és que les rodes metàl·liques dels trens no poden circular per carreteres d’asfalt i les rodes dels cotxes no ho poden fer per les vies dels trens. Per sort, hi ha un coneixement que es comparteix i tot funciona bé.

Però en ciència això no passa. Sovint, un mateix té una idea, procurarà desenvolupar-la i publicar-la. Però, segurament, algú més estarà intentant fer quelcom similar. Aquesta persona, molt probablement, tindrà les mateixes preguntes que tinc jo, o solucions a algunes de les meves o, potser, preguntes per les que jo ja tinc respostes. Però en un món científic tancat, aquesta lògica de compartir el coneixement es converteix sovint (per no dir quasi sempre), en una cursa per la publicació. És una pena perquè, segurament, la solució al problema arribaria abans sense aquesta simple competència per la publicació.

Afortunadament però, en alguns camps tenim alguns estàndards, consens, bases de dades,… “ciència oberta”! coneixement estandarditzat que ens ajuda a anomenar algunes coses pel mateix nom i evita que, per exemple, cada científic posi el nom que vulgui a les seves molècules (tot i que encara hi ha qui es resisteix als estàndards i fa els seus propis noms i codes). Com a exemples tenim els Inchis, codis PDB, SwissProt,…

Crec, n’estic convençut, que els investigadors i investigadores fan un servei públic (com a mínim els de les institucions públiques) i, al meu entendre, fer un servei públic implica ser eficient. I per a aquesta eficiència cal centrar-se en els objectius com un avenç i no només en les publicacions.

És aquesta idea la que m’ha motivat a emprendre un projecte que fa temps que tinc al cap. De moment, metre treballo en la seva gestació, he creat un bloc per reflexionar-hi i, perquè no? crear una mica d’expectativa i “donar-me a conèixer. És en anglès (les usuàries i usuaris són prou limitats i vull arribar com a més gent millor) i de moment el podeu trobar a Chembiospace.info.

Després de molts mesos, ja sóc post-doc!

Doncs sí! ara fa una setmana vaig signar el meu primer contracte com a post-doc. I he de dir que, després d’haver llegit la tesi fa mesos i haver fet la feina de post-doc també durant mesos, fa il·lusió signar un conracte pel que et demanin el títol de doctor i com a categoria labora hi posi “post-doc”. Cal dir que el sou ara també s’ajusta una mica més a la feina que faig.

Per què estic tant content si ja feia de post-doc? doncs perquè fins ara he tingut un contracte com a “bidell” (amb el sou corresponent). Vaig acabar la tesi i vaig començar un post-doc a la Universitat Pompeu Fabra. Per a mi, aquesta entitat sempre havia estat un referent i un exemple d’universitat jove, moderna i dinàmica. He de dir que ho és, com a mínim, en l’ensenyament de biologia humana. Però, en qüestió de personal, està a anys llum de ser una universitat moderna.

Quan vaig signar el contracte em van demanar el títol de llicenciat. Vaig dir que tenia el de doctor i que li entregaria aquest. La responsable de personal amb qui vaig signar el contracte em va dir que amb el graduat escolar n’hi havia prou pel contracte que se’m feia: personal de suport a la recerca. La veritat és que em va sorprendre i decebre. Després, amb calma, vaig mirar la categoria laboral a la que m’havien posat, R4, i a què corresponia segons el conveni:

“Personal especialitzat amb formació professional de grau mitjà o una titulació equivalent…”

És més, amb una jornada laboral de 35 hores. I, el més “curiós” del cas és que, tot i que aquesta categoria laboral té el deure de “fitxar” i el dret a percebre tiquets restaurant, al personal de suport a la recerca (un cul de sac per posar els precaris) no se’ls concedeix ni el deure de fitxar (suposo que es veureia que les hores no quadren) i, com que no fitxen, no tenen dret a les dietes.

A més a més, si es llegeix més el conveni, hi ha un article, el 30è, que fa referencia al grup 4:

[…]Les universitats en les quals hi hagi personal del grup 4 que faci funicions i/o tasques en les que es requereix una formació professional específica, reclassificaran els llocs al grup 3.
Dins el pla de formació de les universitats hi haurà una acció específica per a la formació del grup 4 que els faciliti l’obtenció de les capacitats necessàries per a exercir funcions tècniques en els àmbits d’informàtica, audiovisuals, manteniment, laboratoris i altres.

L’UPF es dedica a contractar personal de recerca, gent amb el títol de doctor, en una categoria per la que no cal tenir pràcticament cap mena de formació. Ells tenen uns diners i escullen la categoria professional dels treballadors en funció del sou i no de les capacitats. Ah! i ho acaben ajustant amb les hores de contracte! jo he tingut la sort de tenir 35 hores setmanals, algun company de feina, està contractat per 25!

Cal dir que, tot i que crec que si faig recerca no em calen tiquets restaurant, ja que he estat mal contractat, he demanat en reiterades ocasions, poder exercir el deure de fitxar i tenir el dret de dietes. Sempre se m’ha negat.

Ara, per sort, ja tinc un contracte com a “Post-doc senior C” a la Fundació IMIM. Una entitat força més antiga que l’UPF però que, com a mínim, ara contracten la gent pel que és.

L’Aniol

El tema de l’escrit és “off-topic” total, però és la causa de la inactivitat del bloc les darreres setmanes…

aniolJa el tenim aquí! de fet, el tenim aquí des del passat 13 de novembre. N’hauria volgut parlar abans (me’n moria de ganes) però, com em va dir ja fa mesos un amic meu: “això de ser pare mola, però porta molta feina”. L’Aniol va néixer a les set menys deu del vespre, va pesar 3.040 Kg i mesurar 48 cm.

No sé massa què explicar ni com fer-ho, costa explicar-ho en paraules. Estem contents, emocionats, satisfets,… en fi, que ens cau la baba cada vegada que el mirem. Tot i que hi ha alguns moments d’atabalament per la novatada de l’experiència, ens en sortim prou bé. El noi dorm força,rondina poques vegades i menja prou bé.

El que de moment és el més dur és el dormir per la nit. No és que es porti molt malament, però cada dues-tres hores, nota la panxa buida i rondina. Això de no dormir una nit seguida costa de païr :-)