Ara fa quasi un any, en motiu de La Marató de TV3, parlava de la filantropia a casa nostra i em queixava del poc introduïda que tenim aquí la figura del mecenatge científic. És cert, no estem ni a l’alçada d’Europa i, ni molt menys, dels Estats Units. Estem massa acostumats a viure del poder públic i a que l’Estat (o Generalitat) treballi per nosaltres.

Aques matí però, he llegit un escrit a al bloc del Prof. Enric Canela que m’ha sorprès: El mecenatge per a la recerca comença a créixer. En aquest escrit parla d’un article aparegut a La Vanguardia d’ahir en que expliquen que el mecenatge a casa nostra ha passat dels 4.2 milions d’euros el 2005 als 17.9 del 2009.

Tal com diu, encara estem per sota de molts països europeus però és una noticia que m’ha sorprès i m’ha alegrat.

La Marató de TV3 d’enguany està dedicada a les malalties rares, malalties que, a l’afectar una minoria de la població, no reben l’atenció ni tenen els tractaments que tenen les malalties “rentables”.

Aquestes malalties afecten una proporció molt baixa de població i això fa que no siguin “rentables” per als laboratoris farmacèutis que, desenganyem-nos, són, per norma general, els encarregats de llançar nous fàrmacs i/o tractaments al mercat. I, per tant, aquestes empreses es mouen per les regles del mercat i, on no hi ha diners, no hi inverteixen. Aquestes malalties, tot sovint, no són prou rentables i, per tant, no disposen ni de la recerca ni dels tractaments que tenen d’altres malalties. Em sona (i ara ho dic de cap) que algunes administracions donen algun tipus d’ajuda a les indústries que desenvolupen tractaments per a aquestes malalties, però, en molts casos, la recerca bàsica està encara massa endarrerida.

Hi ha però grups de recerca, tot sovint bàsica, que es dediquen a estudiar aquestes patologies, també hi ha grups de metges que miren d’identificar diferents casos i fer-ne un seguiment. I felicito tota aquesta gent, treballar en “coses” minoritaries no sempre és fàcil. I, per això m’alegro que la Marató d’enguany estigui dedicada a aquestes patologies.

Hi ha però, un altre grup de malalties “no rentables” i, en aquest cas, no són ni molt menys rares ni minoritàries: les malalties oblidades. Malalties que afecten milions de persones arreu del món però que, per desgràcia, són persones que no poden accedir a cap tractament, que no tenen poder adquisitiu per adquirir un hipotètic tractament i que, per tant, no interessen a aquells que busquen el negoci en el disseny de fàrmacs.

Com he dit, m’alegro que la Marató d’enguany tracti les malalties rares però em faria il·lusió i m’agradaria veure, en un futur, una Marató dedicada a les malalties oblidades.

M’ha arribat per diferents bandes però encara no sé si és oficial, així que parlaré de “C”. I he de dir que “C” tanca la paradeta. “C”, una xarxa de recerca a nivell estatal plega, li han retirat el finançament i no pot continuar.

Conseqüències? es destruiran uns 25 llocs de treball directes, els de la gent que treballen al nucli de la xarxa i, alguns més d’indirectes, gent que treballa a d’altres centres de recerca i universitats els sous de les quals es financen amb un acord amb “C”.

Estem parlant de gent qualificada, molta amb un doctorat a l’esquena. Però en fi, les ministres diuen que la retallada no afectarà la gent, no pas. Suposo que és més senzill ensenyar a quatre científics com posar maons i arreglar les boreres que no pas fer una reconversió a fons del model econòmic.

Seguim amb el tema pressupostos de l’Estat. I seguim també amb el tema personal. Com deia dies enrere, tot i que les ministres involucrades en el cas insisteixin en que la retallada no afectarà als llocs de treball, jo no hi estic d’acord. Suposo que no veuen que el fet de disminuïr les contractacions de personal de recerca sí que és “afectar la gent”. Suposo que només entenen com a “afectar la gent” que la retallada impliqui haver de fer fora personal.

Primer, la retallada segur que implicarà una disminució de personal en centres de recerca i universitats. El personal és el més costós en recerca. El personal no és una màquina que compres, hi inverteixes uns milers d’euros i allà la tens. I, per tant, si hi ha menys diners, hi ha menys personal.

Avui he llegit un escrit al bloc de l’Enric Canela que ens remet a un article de El País. En ell s’hi desgloça com afectarà la retallada al personal i, la conclusió: si vols matar l’arbre, si us plau, talla-li les arrels.

Per què? doncs per que tot allò que implica formació de personal científic patirà les fonestes conseqüències de la disminució de fons. Es disminuirà el nombre de beques FPU (formació de professorat universitari -les beques “predoc”-), el nombre de beques FPI (formació de personal investigador -beques “predoc” vinculades a projectes del Plan Nacional-), el nombre de beques post-doc i, el colofó, es reduiran de manera dràstica els fons del programa Ciber (de l’Instituto de Salud Carlos III) que són bàsicament de personal. Només aquest darrer capítol suposa una eliminació o no creació d’entre 400 i 500 contractes.

Cal destacar que del Carlos III en surten les “joves” Sara Borrell, programes de post-doc de quatre anys. Una aposta per la creació d’una carrera investigadora paral·lela a la funcionarial.

En fi, no, no ministres, no afectarem el personal. Farem quelcom pitjor! ens carregarem l’arbre de la ciència, però no l’esporgarem, li tallarem les arrels per matar-lo des de la base.

Dies enrere parlava amb la persona responsable d’un servei de recerca i em deia que té els dits creuats de manera permanent, que pateix pel servei i les persones que hi treballen.

L’any vinent hi haurà retallada. Diguin el que diguin les ministres, amb menys diners hi haurà menys gent, agradi o no, és el que hi ha. I, suposo que el primer que tocaran seran aquells serveis que es consideren prescindibles. Serveis com ara els “serveis de recerca”, pel meu entendre i la meva curta experiència, serveis gens prescindibles.

La gent que fa ciència en aquest país ha de dedicar part del seu temps a la burocràcia, a justificar projectes, estar al cas de nous projectes, sol·licitar-ne,… amb el temps, l’aparició d’aquests serveis de recerca han alleugerit aquests tipus de tasques permetent-nos dedicar més temps a allò pel que treballem. És a dir, si he de presentar una sol·licitut per un projecte, naturalment, hauré d’escriure el projecte, però sé que no tindré cap problema per entregar-lo i fer-ne un seguiment ja que el “servei de recerca” s’encarregarà d’entregar-lo a l’administració pertinent, avisar-me si falta quelcom, de la seva resolució,…

Altres serveis “prescindibles” i que podrien rebre són els de comunicació, els que divulguen la ciència que fem. Per què els volem? doncs perquè si volem que la societat aposti per nosaltres, hem de mantenir aquesta societat informada del que fem. No pots demanar a la gent que inverteixi a cegues els seus diners.

Suposo que, serveis de recerca, comunicació,… són luxes als que ens hem anat acostumant durant els darrers anys (de fet, des que vaig començar la tesi crec que ja he conviscut amb ells). “Luxes” que suposen un pas, una evolució, en la ciència que es fa a casa nostra (quan he anat a treballar a l’estranger he al·lucinat amb la poca carrega burocràtica que hi tenen els investigadors).

Però, malauradament, suposo que es consideren això, luxes, coses prescindibles en temps de vaques magres. Encara no està clar el nivell de la retallada, ara es fan uns pressupostos, però, a la que vagin sortint convocatòries ja veurem com evoluciona. Esperem que no es confirmin ni els temors que té la gent d’aquests serveis ni els dels investigadors que depenem directament de projectes.

Ahir vaig fer un curs “Intellectual propety: to patent or to publish”, dins el programa de formació del PRBB (PRBB Intervals). Els curs em va agradar molt. Admeto que personalment no sóc massa amic de les patents, entenc que les empreses vulguin rentabilitzar les seves inversions, però crec que aquesta no és la millor manera. Els curs però va estar molt bé, ens van informar de quins passos cal fer per patentar, legislació de patents i, sobretot, molt debat molt interessant.

Una curiositat va ser el títol d’aquest escrit: Killing patents. Una activitat que, pel que ens van explicar, es dediquen, sovint, a fer les grans empreses farmacèutiques en que, bàsicament, es dediquen a destruïr patents existents.

M’explico. Per començar, cal dir que la legislació europea no permet patentar res que s’hagi fet públic (ja sigui en articles científics, xerrades anunciades, tesis,…). Quan es registra una patent a Europa, l’ens de registre mira si allò és nou, si s’ha publicat abans. Però aquest ens gestor té els seus límits i capacitats.

Doncs bé, imagineu que una gran farmacèutica, per sintetizar un producte concret necessita fer ús d’una tècnica patentada per un petit laboratori. Primer de tot, la farmacèutica passa de la patent i tira endavant. Però, paral·lelament, engega el “departament de killing patents”, un equip d’advocats i investigadors que es dediquen a intentar “matar” aquella patent. Es dediquen a remoure cel i terra per demostar que aquella patent havia estat publicada abans que fos registrada. I, pel que ens van dir, sempre se’n surten, acaben trobant qualsevol cosa que els dóna la raó, es carreguen la patent i tenen via lliure.

És fort i trist però, abans de pagar per emprar una patent, prefereixen pagar per carregar-se-la. I això que basen el seu negoci en l’exclusivitat que els donen les patents i que els otorguen un monopoli que els permet fixar els preus que vulguin.

Les dues ministres involucrades en la retallada de la partida pressupostària en R+D+I per l’any vinent ens han dit constantment que la retallada no afectarà ni la gent ni els projectes que ja estan engegats. Prometen que hi haurà compensacions, diners del Plan E destinats a recerca, una disminució de la pressió fiscal a les empreses que facin R+D+I (tenia entès que l’any vinent eliminaven les bonificacions fiscals per a aquestes empreses -ho dic, això, de cap-).

Però, realment és així? potser le nombre de gent no disminuirà, o ho farà “poc”, però, no disminuirà el nombre d’incorporacions a la recerca? no disminuiran el nombre de places ofertes com a Sara Borrell, Juan de la Cierva, Torres Quevedo,…? ja ho veurem.

El que puc explicar ara és el cas que em van explicar dies enrere. Una persona A que treballa en un departament B. Aquest departament té una mena d’acord amb una xarxa, C, d’àmbit estatal. Amb aquest acord, C passa uns diners anuals a B. B, amb aquests diners té contractada a la persona A. A més a més, fa poc, B s’ha compromès amb A per allargar un any més el seu contracte.

Ara ha arribat la sorpresa. L’any vinent C no passarà més diners a B. No hi ha diners. Aleshores, què passa amb A? doncs, B, el departament, ha de fer mans i mànigues per moure diners d’altres projectes per a poder seguir pagant A. Això implicarà que no es contractin noves persones que havien de treballar en aquests projectes.

Però no, la disminució de diners per R+D no afectarà les persones.

He llegit en més d’un lloc que si bé als Estats Units la crisi econòmica-hipotecària és més forta, greu, que la que es pateix o es patirà a l’Estat Espanyol, ells se’n sortiran millor i més ràpid que nosaltres. Allà s’ha enfonsat la construcció. S’ha enfonsat l’economia del “totxo” i ha creat un seguit de reaccions en cadena que han enfonsat l’economia. Però, quan la crisi s’alleugi una mica, el país té altres motors econòmics prou potents per re-engegar el sistema econòmic. Allà hi ha importants centres de recerca i innovació, economia del coneixement. Aquí no.

Aquí, a l’Estat Espanyol, durant anys hem viscut de l’economia del “totxo”, s’ha anat inflant una bombolla que ha donat molts beneficis, els bancs donaven hipoteques a tort i a dret, els preus pujaven, es construïa més i no augmentava l’atur. Però tot s’ha basat en això. Hem viscut molt bé però hem viscut en el conte de la lletera… i ara, hem ensopegat, la lletera s’ha trencat i hem perdut tota la llet. I ara què?

Fa anys que els nostres científics han d’emigrar si volen fer carrera. Fa anys que per engegar una idea científico-tecnològica en forma d’empresa cal molta paciència i creuar els dits. Fa anys que es demana que s’aposti més per la recerca i la innovació. Fa anys que es veia a venir el que passa i ha passat. I seguim igual. Ara, els preus dels immobles baixen, els bancs perden diners, s’atura la construcció, augmenta l’atur,… i? i no tenim cap altre motor econòmic per sortir-nos-en.

Mentrestant, els polítics miren de pal·liar el tema i solucionar el problema. Com? mirant d’estimular de nou la construcció. Donant ajudes als ajuntaments perquè executin obres de manera immediata, accelerant l’obra pública, invertint en infraestructures,… però, en època de crisi hi ha menys diners i, si se n’inverteixen més en d’altres sectors,.. es retalla cooperació, recerca, universitats,…

Al País Valencià les universitats fa temps que agonitzen en una situació “d’escac i mat”, els han retallat el finançament. El mateix passa a Navarra. Ahir el director de l’IMIM en la xerrada nadalenca també deia que els plans de recerca havien estat retallats i hi havia menys pressupost,… Tot enmig de promeses d’estímul de la recerca. I, quan en diferents àmbits, s’apunta la biotecnologia com a refugi segur per les inversions.

És a dir, lluny de canviar de xip, de reconèixer que ens hem equivocat i que cal rectificar, ens reafirmem en allò que ens ha fet ensopegar, que ha demostrar no ser vàlid. Així estem i així estarem. Entenc que no pots agafar un manobre i tancar-lo de cop en un laboratori (amb tots els respectes per tothom) i que cal ajudar una mica a un sector quan aquest fa aigües. Però, d’aquí a basar tots els plans de recuperació en reflotar quelcom que ens ha enfonsat, hi ha tot un món.

Ara hauria estat un bon moment per fer créixer una cultura del coneixement en paral·lel a la del “totxo”, però en fi, l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i, si l’home és espanyol i a més a més, polític, les ensopegades poden, pel que sembla, arribar a tendir a infinit.

Tot sovint, els programes de recerca sanitària tant públics com privats van enfocats a les malalties que ens afecten a nosaltres, la gent “del nord”, oblidant malalties tant greus com ara el Chagas, la Malària,… i moltes més. Això fa que em prous feines hi hagi tractament per algunes malalties. Però, què passa quan una d’aquestes malalties arriba al nord?

Aquest és el cas del Chikungunya, una malaltía vírica (febre de chikungunya), que es caracteritza per cansament, vòmits, febres altes,… La malaltia, que no té quimioprofilaxi ni tractament és transmesa pel mosquit Aedes aegypti, en picar animals infectats. Els anys 2005-2006 hi va haver un brot a l’Illa de la Reunión, França i l’any 2007 un altre a l’Índia (on no s’havia detectat cap cas de la malaltia des de feia 32 anys). Recentment hi ha hagut també algun brot a Itàlia.

Què ha passat? un canvi en el vector. A l’episodi de la Reunión es va veure que el moquit que va transmetre la malaltia no era l’A. aegypti, sinó l’A. albopictus, conegut a casa nostra com a mosquit tigre, una espècie que fins ara ens era desconeguda però que s’ha adaptat a casa nostra. Què passa (generalitzant) si es canvia un vector d’una malaltia i a la vegada aquest vector s’adapta a nous medis? doncs, corre-m’hi tots i a investigar el tema.

La SIDA va arribar al nord a principis dels anys 80. Fins al moment ningú n’havia parlat, però feia ja anys (alguna dècada i tot) que s’escampava per l’Àfrica. Hem trigat vint anys en fer-la “crònica”. La pena és que només nosaltres podem “cronificar-la”, allà on ja fa moltes dècades que hi és encara segueixen igual.

Hem de reaccionar sempre així? esperar a que ens arribi quelcom, ens afecti directament, per posar-hi “remei”? a la vegada, hem de ser tant egoistes com per quedar-nos aquest remei. Puc entendre que els laboratoris farmacèutics prefereixin fer antiarrugues abans que guarir el Chagas (tot i que si el Chagas ens afectés directament serien els primers en treure’n profit -mireu el cas de la SIDA-), però i la recerca pública?

Per saber més sobre la situació del Chikungunya, podeu llegir un article publicat ara fa uns dies a la web de la campanya La Salut en el mil·lenni: una signatura pendent.