Category Archives: Finançament

La Malaltia de Huntington

Un dels primers projectes que vaig realitzar amb Mind the Byte va ser el de la cerca de molècules actives per la Malaltia de Huntington (de l’anglès, HD). Aquesta malaltia també coneguda com a Corea de Huntington, és una malaltia neurodegenerativa que, a diferència d’altres patologies similars, té un alt component genètic. És una malaltia hereditària dominant. Si els pares la tenen, els fills tenen un 50% de possibilitats de patir-la.

El baix nombre de població afectada (entre 10 i 15 persones per cada 100.000 habitants, altres malalties neurodegeneratives, com ara l’Alzheimer, afecten entre 10 i 15 persones per cada 1.000 habbitants) i el seu component hereditari fa que els malalts parlin de la malaltia com “la nostra malaltia”.

Quan estudiava farmàcia (i d’això fa molts anys!) vaig tenir la sort de poder treballar amb un dels grups de recerca punters en la HD, el grup del Professor Jordi Alberch, de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Ara, una de les col·laboracions i projectes de desenvolupament de fàrmacs més potent que tenim a Mind the Byte segueix sent amb el grup del Jordi.

Sempre he pensat que Mind the Byte havia d’oferir un retorn a la societat (el comte de resultats social, que en diuen). Tinc la sort de dirigir una empresa l’objectiu de la qual és accelerar el desenvolupament de fàrmacs i mirar de trobar solucions senzilles a problemes complexes. El projecte que mantenim amb el grup del Jordi n’és un clar exemple. Això tard o d’hora s’acabarà traduint en una millora del benestar de la gent.

Ara però tenim un repte al davant. La companyia creix, també l’equip i els productes. Però també el projecte de Huntington. Volem buscar una teràpia innovadora, amb noves dianes terapèutiques. Tant els experimentals, com nosaltres tenim clar que una part del projecte he de ser computacional. Tenim els models animals per validar-ho. Tenim les dianes. Ens falten les molècules.

En aquest punt et vull demanar el teu suport. Som una empresa i hem de generar ingressos i beneficis (no només de retorn social), i hem de centrar els esforços en allò que ens ajudi a complir tots els objectius. Ara som en una fase d’expansió, hem obert una oficina a fora, apostem fort per la comercialització i internacionalització, a banda de seguir apostant per la R+D+i, com hem fet des del primer dia.

Volem comptar amb tu per afrontar aquest repte! Per créixer i arribar arreu. Però també per poder mantenir projectes com el de la malaltia de Huntington.

Et vull demanar un cop de mà, que t’impliquis amb Mind the Byte i que participis en la nostra ronda de Crowdfunding.

BioemprenedorXXI: dinar amb Jordi Julve

El dijous 9 de Juny, en el transcurs de la primera sessió del BioemprenedorXXI d’enguany, els assistents vàrem dinar amb Jordi Julve, director general de Laboratoris Salvat. Va ser un dinar amè on, després d’una ronda de presentacions van anar sortint diferents temes que resumeixo a continuació.

És el moment per emprendre en el sector bio
La resposta, clara i sincera: sí. Segons el Dr. Julve som una generació molt ben preparada i, tot i la crisi, tenim més suport que mai. La crisi és, per si mateixa una oportunitat ja que fa que algunes empreses decideixin subcontractar part de la seva recerca.

Hem de ser realistes pel que fa al progrés científic
És a dir, no aspirem a trobar el comprimit màgic que acabi amb l’Alzheimer o el càncer de pulmó, amb els nostres recursos és impossible. Hem de treballar per millorar allò que ja tenim, disminuïnt i/o eliminant efectes secundaris.

Això no vol dir que haguem de fer mee too
Els mee too són “nous” medicaments, molt semblants als que ja hi ha al mercat però que no aporten cap mena de millora respecte els tractaments actuals. Serveixen, bàsicament, per allargar o tenir noves patents. Podem fer recerca sobre els medicaments que ja hi ha al mercat per millorar-los però no copiar-los només per tal d’allargar una patent.

Hauríem de tornar a produïr des de casa però…
En els anys de bonança econòmica, les empreses catalanes i espanyoles es van dedicar a enviar la seva producció a països on la mà d’obra era més barata i ara, amb la crisi econòmica, ens trobem que no tenim indústria (producció a casa nostra), o la tenim molt feble. Països com Alemanya, amb una potent indústria i producció local, poden valer-se d’aquesta indústria per sortir abans de la crisi. Hauríem de plantejar-nos la política de deslocalització que vam fer ara fa uns anys i tornar a produïr des d’aquí. Això sí, millorant els processos i els seu rendiment fent-los també més respectuosos amb el medi ambient.

Com he dit al principi de l’escrit, va ser un dinar agradable, amb converses molt interessants i on es van poder contrastar diferents punts de vista entre el propi Dr. Julve i altres convidats al dinar (Caixa Capital Risc i altres ponents de la jornada, per exemple).

53 científics

Fa uns mesos Palau Pharma va anunciar un expedient de regulació d’ocupació que afectava 53 persones, el 63% de la plantilla. Tota aquesta gent és gent ben qualificada i que treballava a diferents nivells en la recerca de fàrmacs. Des de personal tècnic fins a caps de grup.

Ahir vaig veure que han creat un web on expliquen el que ha passat i mostren també el llistat de persones afectades i la seva tasca. A més a més, hi ha un enllaç al perfil professional de LinkedIn de cada una d’aquestes persones.

Pfizer no és una farmacèutica

O, com a mínim, el que entenc jo per una farmacèutica. Per mi, una companyia farmacèutica és aquella que fa recerca (al meu entendre això hauria de ser la base de l’empresa), desenvolupa nous medicaments, en fa els assajos clínics i els comercialitza.

Pfizer no fa això. Aquesta empresa deu tenir la seva base científica i els seus laboratoris de recerca però una empresa que basa un elevat % del seu negoci en un producte que no ha desenvolupat ella (Lipitor) i que ara que la patent d’aquest producte està a punt de caducar, compra una altra empresa per obrir-se mercat i tenir nous productes, per mi, no és una farmacèutica.

Lipitor és un medicament per reduïr el colesterol, el va desenvolupar el 1985 una empresa que després va ser comprada per Pfizer. El curiós del cas és que aquest producte és el medicament més venut al món i el producte estrella de Pfizer. La “pega” per la companyia, és que la patent que li dóna l’exclusivitat per vendre Lipitor caduca a mitjans de l’any vinent (2011). És curiós que una suposada companyia farmacèutica basi quasi tot el seu negoci en la patent sobre un producte que no ha desenvolupat. El més “curiós” (o trist) és que l’empresa hagi estat completament incapaç de tenir una alternativa. Ara tremolen per la inminent caducitat d’aquesta patent i compren noves companyies per obrir-se mercat i tenir nous productes.

Una companyia farmacèutica (que estic d’acord, és una empresa, un negoci i, com a tal, pot comprar i vendre altres empreses) no ha de fer això. Una companyia farmacèutica hauria de desenvolupar nous productes, tenir una recerca potent i no basar tot el seu negoci en la compra d’altres empreses. Si Pfizer ha estat incapaç de treure quelcom nou al mercat que pugui suplir els beneficis que els suposa Lipitor, sincerament, no sé si es poden anomenar “companyia farmacèutica.

Entenc que treure nous fàrmacs al mercat és car, que les mesures de les entitats reguladores són cada vegada més exigents,… Però, si aquestes petites empreses que compren els grans gegants ho poden fer, perquè no ho fan les grans? Suposo que aquestes petites empreses deuen destinar gran part del seu pressupost a la recerca, mentre que les grans empreses el destinen al marketing.

On aneu amb el 5%?

Quan vaig sentir la noticia que la Generalitat retallaria el sou dels treballadors i treballadores públiques en un 5% de mitjana, vaig patir. Però l’ensurt va durar pot. Cobro d’un projecte europeu, la Unió Europea dóna una partida de diners a l’entitat pública que em té contractat per contractar personal (a banda d’altres partides per material, dietes i altres coses similars). El mateix vaig pensar per la resta de companys i companyes del grup. Tots estem igual, cobrant de projectes europeus. Il·lús, no n’aprendré mai.

Ara fa uns dies vaig rebre un correu electrònic, enviat a tot el personal de l’entitat, on se’ns deia que estaven pendents de rebre instruccions de la Generalitat per veure què fer amb els sous del seu personal. Hi ha gent que està contractada amb fons propis i del pressupost (administració i suports tècnics) però els investigadors i investigadors cobrem tots (o quasi tots) de projectes de grup o propis.

Ahir però, un company que està fent la tesi (per tant ja us podeu imaginar el miserable sou que deu tenir -crec que està contractat per fer 25 hores setmanals, una vergonya-), em va preguntar si m’havien tocat el sou. A mi no, a ell sí, ell està contractat com a PAS (bé, sense cap privilegi del PAS) per l’UPF.

A ell li han retallat un 5% el seu sou. Una persona que està fent la tesi, una feina del més inestable que hi ha, una persona amb llicenciatura i màster cobrant una merda per fer moltes, moltes més hores de les que li paguen. A ell, li han retallat el sou un 5%. Suposo que també ha passat amb la resta de companys que tenen contracte amb l’UPF (no hem tingut temps per discutir-ho, personalment aquests dies he anat de cul).

Ho trobo vergonyós i lamentable. Primer perquè, que es faci al personal funcionari, es pot entendre, aquesta gent tenen feina segura. Que es faci a personal fix no funcionari, encara també es pot entendre. Però, que es faci a gent que està fent una tesi o un postdoc? (aquest company està fent la tesi però estic segur que l’UPF també retalla als postdocs, també els contracta com a PAS sense drets). Són feines molt inestables (jo a 1 de gener ara mateix no tinc feina), molt mal pagades per la formació que es demana, a la que se’ls dediquen hores, moltes més de les que figuren al contracte. Una vergonya.

A banda que, em pregunto. On va aquest 5% dels projectes europeus? La Unió Europea ha donat una quantitat, en aquest cas a l’UPF, per contractar personal per un projecte concret. On va aquest 5% que l’UPF ara no paga?

Jo encara estic pendent que ens diguin què passa amb els treballadors i treballadores de l’IMIM, on tinc jo el contracte aquest any. Però, una possible retallada podria ser l’empenteta que falta.

Projectes europeus. Així?

A finals de mes es tanca un projecte europeu en el que he treballat des del setembre de 2008. Ara estem tancant alguns temes que encara teníem oberts, testejant algunes molècules i preparant els “reports” que cal entregar a la Comissió Europea a principis d’Agost.

És hora de fer balanç. Jo em vaig incorporar al projecte quan aquest ja estava iniciat (va començar al 2007) i, per tant, ja hi havia tot de vicis i maneres de fer adquirits. A més a més, és el primer projecte europeu del que participo, per tant, no puc comparar. Però sí que crec que tinc prou criteri com per saber si les coses s’han de fer així o no.

La idea dels projectes europeus em sembla molt bona. Un “parteneriat” s’uneix i presenta un mega-projecte a la Comissió Europea. El fet de ser un parteneriat fa que hi hagi diferents grups, tecnologies i recursos i que, a més a més, es pugui accedir a més finançament. Estic parlant de projectes de milions d’euros, dos, tres o fins i tot més! Poden ser també projectes de llarga durada.

En aquest projecte que ara s’acaba, per exemple, hi ha grups teòrics i grups experimentals. L’experiència és enriquidora. Fer prediccions amb l’ordinador i després que un grup experimental et pugui sintetitzar primer i després testejar les molècules és fantàstic. Però, per desgràcia, en molts projectes, aquestes sinèrgies i esperit positiu s’acaba traduïnt a només alguns dels grups (o fins i tot, tansols algunes persones) del parteneriat.

Tot sovint, aquests projectes acaben esdevenint una font de finançament per pagar gent (com més millor), omplir quatre fulls per justificar l’escassa feina feta i llestos. Vergonyós. I això no ho controla ningú. Ens queixem si ens controlen massa però en canvi, ens posen uns quants milers d’euros a les butxaques, paguem algun matxaca i ens oblidem del projecte.

Treballo en recerca. Entenc que no t’estàs el 100% del temps treballant per un projecte però, d’aquí a no fer res pel projecte, a tenir un projecte només per rebre diners, hi ha un bon tros. No dic que tots els projectes europeus siguin així, ni que tothom que hi treballi faci el mateix. Però passa. I el dia en que ens elimin aquests projectes, ens queixarem.

El futur de la recerca acadèmica a casa nostra

Aquest dies he tingut converses interessants amb gent que m’és més o menys propera. Gent vinculada a la recerca acadèmica, pública, de casa nostra. La conclusió és que, si la generació anterior a la meva ho va tenir complicat, la meva encara ho tindrà més. Si la tisorada dels pressupostos d’enguany ens va esverar, doncs, preparem-nos pel que ve per l’any vinent i els següents.

Diuen que no afectaran l’estructura actual de manera directe, “simplement”, en minaran l’accés. Retallaran Ramon i Cajals, Juan de la Cierva,… i tantes altres convocatòries que permeten als joves doctors i doctores, accedir al sistema de recerca pública amb una certa estabilitat. El drama és, a més a més, que amb la reducció de places Ramon i Cajal s’estalvien un problema futur, l’absorció per part de les universitats que, vist com està el panorama, seran incapaces de poder absorbir els i les investigadores Ramon i Cajal d’enguany.

Fer ciència a casa nostra és un esport de risc. Contractes precaris que es van repassant cada any, gent amb quasi quaranta anys i fills pendents de si l’any següent podran fer recerca, inestabilitat, inseguretat i una pèrdua elevadíssima de temps pensant i buscant el futur, omplint projectes i convocatòries. Un esport de risc però, ara, la corda amb la que saltem del pont està força malmesa.

Per molt que la ministra s’hi esforci, la ciència a l’Estat Espanyol no és una prioritat. Hem mirat de salvar pujades d’atur fent inútils plans “Ñ”, ajudant la indústria del cotxe,… en fi, apedaçant el sistema. I ara ja no queda un duro. Tornaran a retallar allò que caldria potenciar si realment volem canviar el país.

Aquest és un escrit pessimista. Sí. Però com no canviïn les coses, malament ho tenim. La societat no pot generar tanta frustració en el jovent que és el seu futur. L’espanyola, sí.

És hora de tirar-se a la piscina?

Fa temps que tinc una idea al cap, una idea que ja té un domini .com, que barreja xarxes socials amb química i biologia (i algunes coses més que de moment no diré). Hi ha qui m’ha animat a engegar-la i transformar-la en negoci.

Avui he llegit un article a Nature Jobs que diu que hi ha vida més enllà del món acadèmic. Paral·lelament a Expansión he llegit un altre article que parla de capital risc i empreses 2.0 (sembla que ara és el moment).

Fa unes setmanes, en un curs que vaig fer al PRBB ens animaven a engegar idees. Ens van explicar que comporta un risc però també ens van fer veure que el món científico-publico-acadèmic també té el seu risc (quasi cap dels presents al curs tenim contracte més allà del 31 de desembre vinent).

És hora de llençar-se a la piscina? per si de cas, jo la vaig omplint d’aigua i, a estones lliures, treballant en una primera versió de la “idea”.

Treball en precari a la meca de la recerca

Treballo al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Fins ara estava contractat per l’UPF i des de l’1 de gener, per l’IMIM (l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica). Tothom coincideix a dir que estic al lloc adequat, al millor lloc on podria estar, a la meca de la recerca biomèdica catalana. Jo també crec que tinc sort de poder ser on sóc.

Però no tot són flors i violes a la meca. Jo, mentre he estat contractat per l’UPF he tingut un contracte de 35 hores setmanals en la categoria laboral R4 que, segons el conveni, correspon a personal no qualificat (bidells i similars). Cal dir que estava fent tasques de post-doc amb el contracte i el sou d’un bidell. Molts altres companys del grup, els contractats per l’UPF, estan en condicions similars: 20 hores setmanals, 25, 30,… hem arribat a la conclusió que el nombre d’hores serveixen per a establir el sou.

Com he dit, des de l’1 de gener tinc un contracte amb l’IMIM i he de dir que aquí hi ha unes categories laborals molt més establertes i adaptades a la realitat del centre (les categories de recerca més baixes de l’UPF tenen uns sous força i, per tant, posen tothom a R4 -contracten personal de recerca com a bidells). Jo, ara, per exemple, estic contractat coma “Post-doc senior C”.

Però, feta la llei, feta la trampa. Dies enrere, parlant amb un post-doc d’un altre grup del departament, ell em renegava de les categories laborals de l’IMIM i jo les defensava. Aquí si que tenen unes categories ben estructurades! però, em va deixar fora de joc quan em van dir que ells tenia un contracte com a llicenciat en una categoria que no li tocava.

Cal dir que la conversa va començar perquè al grup d’aquest noi busquen un llicenciat que sàpiga un fotimer de llenguatges de programació per a fer la tesi. El sou serà de 800 euros al mes. I, simplement, em sembla indignant! no es pot demanar a una persona amb aquesta formació que faci una feina qualificada per 800 euros al mes. Això és el que cobra el personal de neteja (amb tots els respectes per aquesta gent)!.

És cert que, en certa manera, els primers responsables d’aquestes situacions són els caps dels grups. S’aprofiten que la gent vol treballar i que la recerca és quelcom vocacional per apretar la gent. Per tenir un doctor fent tasques de recerca cobrant 20.000 euros l’any, per tenir un estudiant de doctorat cobrant 800 euros al mes. Però més amunt hi ha unes instàncies que ho permeten. A l’UPF ho saben, jo m’havia queixat alguna vegada en que demanava tenir els drets dels bidells (fitxar i tickets restaurant) i em deien clarament que era especial. I, a l’IMIM que, com he dit, té unes categories laborals molt més reals, també ho permeten.

I no hauria de ser així. Som a la meca de la recerca, un lloc privilegiat. I les institucions no haurien de permetre aquestes coses. Em sembla, simplement, indignant i vergonyós. Entenc perfectament perquè la gent es crema i abandona.

Per acabar, vull aclarir que no tinc res ni contra l’UPF ni contra l’IMIM (d’aquest segon n’estic content), però he parlat d’aquestes dues institucions com a exemples que conec.

Després de molts mesos, ja sóc post-doc!

Doncs sí! ara fa una setmana vaig signar el meu primer contracte com a post-doc. I he de dir que, després d’haver llegit la tesi fa mesos i haver fet la feina de post-doc també durant mesos, fa il·lusió signar un conracte pel que et demanin el títol de doctor i com a categoria labora hi posi “post-doc”. Cal dir que el sou ara també s’ajusta una mica més a la feina que faig.

Per què estic tant content si ja feia de post-doc? doncs perquè fins ara he tingut un contracte com a “bidell” (amb el sou corresponent). Vaig acabar la tesi i vaig començar un post-doc a la Universitat Pompeu Fabra. Per a mi, aquesta entitat sempre havia estat un referent i un exemple d’universitat jove, moderna i dinàmica. He de dir que ho és, com a mínim, en l’ensenyament de biologia humana. Però, en qüestió de personal, està a anys llum de ser una universitat moderna.

Quan vaig signar el contracte em van demanar el títol de llicenciat. Vaig dir que tenia el de doctor i que li entregaria aquest. La responsable de personal amb qui vaig signar el contracte em va dir que amb el graduat escolar n’hi havia prou pel contracte que se’m feia: personal de suport a la recerca. La veritat és que em va sorprendre i decebre. Després, amb calma, vaig mirar la categoria laboral a la que m’havien posat, R4, i a què corresponia segons el conveni:

“Personal especialitzat amb formació professional de grau mitjà o una titulació equivalent…”

És més, amb una jornada laboral de 35 hores. I, el més “curiós” del cas és que, tot i que aquesta categoria laboral té el deure de “fitxar” i el dret a percebre tiquets restaurant, al personal de suport a la recerca (un cul de sac per posar els precaris) no se’ls concedeix ni el deure de fitxar (suposo que es veureia que les hores no quadren) i, com que no fitxen, no tenen dret a les dietes.

A més a més, si es llegeix més el conveni, hi ha un article, el 30è, que fa referencia al grup 4:

[…]Les universitats en les quals hi hagi personal del grup 4 que faci funicions i/o tasques en les que es requereix una formació professional específica, reclassificaran els llocs al grup 3.
Dins el pla de formació de les universitats hi haurà una acció específica per a la formació del grup 4 que els faciliti l’obtenció de les capacitats necessàries per a exercir funcions tècniques en els àmbits d’informàtica, audiovisuals, manteniment, laboratoris i altres.

L’UPF es dedica a contractar personal de recerca, gent amb el títol de doctor, en una categoria per la que no cal tenir pràcticament cap mena de formació. Ells tenen uns diners i escullen la categoria professional dels treballadors en funció del sou i no de les capacitats. Ah! i ho acaben ajustant amb les hores de contracte! jo he tingut la sort de tenir 35 hores setmanals, algun company de feina, està contractat per 25!

Cal dir que, tot i que crec que si faig recerca no em calen tiquets restaurant, ja que he estat mal contractat, he demanat en reiterades ocasions, poder exercir el deure de fitxar i tenir el dret de dietes. Sempre se m’ha negat.

Ara, per sort, ja tinc un contracte com a “Post-doc senior C” a la Fundació IMIM. Una entitat força més antiga que l’UPF però que, com a mínim, ara contracten la gent pel que és.