Category Archives: Farmàcia

53 científics

Fa uns mesos Palau Pharma va anunciar un expedient de regulació d’ocupació que afectava 53 persones, el 63% de la plantilla. Tota aquesta gent és gent ben qualificada i que treballava a diferents nivells en la recerca de fàrmacs. Des de personal tècnic fins a caps de grup.

Ahir vaig veure que han creat un web on expliquen el que ha passat i mostren també el llistat de persones afectades i la seva tasca. A més a més, hi ha un enllaç al perfil professional de LinkedIn de cada una d’aquestes persones.

Pfizer no és una farmacèutica

O, com a mínim, el que entenc jo per una farmacèutica. Per mi, una companyia farmacèutica és aquella que fa recerca (al meu entendre això hauria de ser la base de l’empresa), desenvolupa nous medicaments, en fa els assajos clínics i els comercialitza.

Pfizer no fa això. Aquesta empresa deu tenir la seva base científica i els seus laboratoris de recerca però una empresa que basa un elevat % del seu negoci en un producte que no ha desenvolupat ella (Lipitor) i que ara que la patent d’aquest producte està a punt de caducar, compra una altra empresa per obrir-se mercat i tenir nous productes, per mi, no és una farmacèutica.

Lipitor és un medicament per reduïr el colesterol, el va desenvolupar el 1985 una empresa que després va ser comprada per Pfizer. El curiós del cas és que aquest producte és el medicament més venut al món i el producte estrella de Pfizer. La “pega” per la companyia, és que la patent que li dóna l’exclusivitat per vendre Lipitor caduca a mitjans de l’any vinent (2011). És curiós que una suposada companyia farmacèutica basi quasi tot el seu negoci en la patent sobre un producte que no ha desenvolupat. El més “curiós” (o trist) és que l’empresa hagi estat completament incapaç de tenir una alternativa. Ara tremolen per la inminent caducitat d’aquesta patent i compren noves companyies per obrir-se mercat i tenir nous productes.

Una companyia farmacèutica (que estic d’acord, és una empresa, un negoci i, com a tal, pot comprar i vendre altres empreses) no ha de fer això. Una companyia farmacèutica hauria de desenvolupar nous productes, tenir una recerca potent i no basar tot el seu negoci en la compra d’altres empreses. Si Pfizer ha estat incapaç de treure quelcom nou al mercat que pugui suplir els beneficis que els suposa Lipitor, sincerament, no sé si es poden anomenar “companyia farmacèutica.

Entenc que treure nous fàrmacs al mercat és car, que les mesures de les entitats reguladores són cada vegada més exigents,… Però, si aquestes petites empreses que compren els grans gegants ho poden fer, perquè no ho fan les grans? Suposo que aquestes petites empreses deuen destinar gran part del seu pressupost a la recerca, mentre que les grans empreses el destinen al marketing.

13533 molècules (possiblement) contra la malària

La malària és una malaltia que mata més d’un milió i mig de persones l’any. És una malaltia oblidada, els tractaments són antics i, en mols casos, presenten resistències que els fan inútils. La provoquen els paràsits del gènere Plasmodium i es transmet a través de la picada d’un mosquit.

La malària no és però, una malaltia oblidada qualsevol. Tot i que als països desenvolupats només ens preocupa no caure malalts quan visitem països endèmics, aquesta malaltia gaudeix, relativament i si es pot dir així, de certa fama en els ambients filàntrops i és de les poques malalties oblidades que reben un bon finançament (sobretot provinent de la Fundació Bill i Melinda Gates) per fer-ne recerca. Molta gent coneix els assajos clínics que està fent el CRESIB d’una vacuna desenvolupada per Glaxo.

Ara fa uns mesos, Glaxo va anunciar que faria públics uns tretze mil compostos amb una possible activitat antimalàrica i així ho ha fet. El passat 20 de maig, la revista Nature publicava un article on s’anunciava que Glaxo publicava 13533 molècules amb una possible activitat contra el Plasmodium.

En els darrers dos anys, Glaxo ha analitzat el possible efecte anti-plasmodium dels quasi dos milions de molècules que té la seva llibreria. D’aquestes, 13533 han demostrat inhibir el bacteri. A més a més, 8000 d’aquestes molècules han mostrat activitat contra soques resistents als tractaments actuals i tansols un 15% han mostrat citotoxicitat en cèl·lules procedents d’hepatomes humans (serien molècules tòxiques).

Tot i que cap d’aquestes molècules es pot agafar i aplicar-la com a tractament directament (calen molts assajos previs), 13533 molècules són una bona base, punt de partida, per treballar.

L’anàlisi s’ha fet amb finançament de Malaria Venture, comunitat recolzada per la Fundació Bill i Melinda Gates.

Un cop més, 1 de desembre: SIDA aquí i allà

Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.

M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.

I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.

Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.

Avenços en el desenvolupament de fàrmacs per malalties oblidades

La malalties oblidades, bàsicament tropicals, no són rentables. Afecten a milions de persones però, tot i així, hi ha escassos i antics (sovint, amb molts efectes secundaris) tractaments. Això és bàsicament perquè aquestes malalties afecten a països, a població, amb pocs recursos i, per tant, un laboratori que desenvolupi i comercialitzi un medicament per a aquesta població, rarament obtindrà els escandalosos beneficis que obté produïnt un comprimit contra la caiguda del cabell.

Això fa que, aquestes malalties tinguin, com he dit, escassos tractaments, antics i amb greus efectes secundaris. Si bé és cert que hi ha grups de recerca, tot i que són minoria, que poden fer recerca bàsica amb aquestes malalties, aquests grups no tenen, ni de bon tros, els recursos necessaris per engegar tots els engranatges necessaris per a desenvolupar un nou medicament.

Avui, fent una mica de bibliografia he trobat un article a PLoS Neglected Tropical Diseases, de finals d’agost que parla dels avenços en el desenvolupament de fàrmacs per a aquestes malalties. La lectura, llarga però interessant, resumeix el que s’ha fet i s’està fent en el desenvolupament de fàrmacs per aquestes malalties.

Sobre porcs, grips i pandèmies

A finals del mes passat va saltar l’alarma. Venia de Mèxic i ens deia que hi havia molts morts (i encara més malalts) afectats per una nova grip, la grip porcina. De seguida van aparèixer casos als Estats Units i al Canadà, poc després a l’Estat Espanyol i així, mica en mica, anàven apareixent nous casos de la malaltia arreu del planeta.

La grip procina, coneguda com a grip A(H1N1) arreu del món i com a grip nova a l’Estat Espanyol, era una mutació del virus de la grip que afecta als porcs. El nou virus però, podia afectar persones i a la vegada hi havia indicis que la mutació havia dotat al virus de la capacitat de transmetre’s entre persones. Així doncs, hi havia indicis clars de perill de pandèmia: un nou virus contra el que no estem preparats i que, a més a més, s’encomana entre persones (cal recordar que la grip aviar, tot i ser en humans molt més virulenta, no s’encomanava entre persones).

De seguida es va procedir a aïllar als malalts que presentaven símptomes de grip i que o bé havien viatjat a Mèxic o havien estat en contacte amb persones que sí que hi havien viatjat. Paral·lelament, seguint els protocols establers, l’OMS va anar elevant el risc de pandèmia fins al nivell 5, el de pandèmia imminent, en el que ens trobem ara.

La cosa sembla que, més o menys, s’ha controlat. Seguim en el nivell 5 de pandèmia, però el virus sembla ser molt menys virulent del que es temia i el nombre de nous casos no augmenta al ritme dels primers dies. Segurament hi acabarà havent una pandèmia però l’afectació serà com a molt, com la grip estacional.

A la que la cosa s’ha calmat una mica però, ja hi ha les veus que anuncien que se n’ha fet un gra massa, que tot plegat és només un muntatge per despistar de la crisi, per blocar les exportacions de carn de porc d’alguns països,… ja no entro a valorar les diferents teories conspiradores sobre l’origen del virus.

El que sí que voldria fer són algunes reflexions sobre la situació. Primer de tot, no crec que se n’hagi fet un gra massa, com a mínim, des de l’OMS: hi ha uns protocols clars i públics que indiquen quan i com s’han de delcarar els diferents nivells de risc de pandèmia i què cal fer quan es passa d’un nivell a l’altre. En segon lloc, estem parlant d’un virus nou, els virus són patògens altament mutables i que a vegades costa de predir què faran i com aniran. És molt difícil saber com reaccionarà el cos humà davant d’un nou patogen i, és més, qui sap si en plena expansió, un nou virus que sembla poc greu, fa una nova mutació i es torna més virulent?

Així doncs, trobo ben normal que en aquests casos s’aïllin els malalts, les autoritats sanitàries es posin en contacte amb les persones que han estat en contacte amb un cas confirmat,… No podríem pensar que, potser, si la cosa no ha anat més enllà és perquè s’ha actuat com cal?

Les patents… realment estimulen el coneixement?

Sovint es diu que les patents serveixen per estimular el coneixement. Aquesta lògica diu que si algú inverteix en trobar quelcom que després pot patentar i obtenir-ne beneficis de manera monopolista (és el que fan les patents), s’estimula la inversió en recerca i desenvolupament. Les patents  es poden aplicar en diversos camps, alguns exemples són les capsuletes de la Nexpresso, les soles de les sabates Geoxx,… fins i tot les tapes del clavegueram (fixeu-vos’hi, n’hi ha que tenen gravat el lema “PATENTADO”!).

Però les patents també afecten camps com la farmàcia, on es mouen milers de milions d’euros. Un laboratori troba una nova molècula, la patenta i, durant vint anys, en té el monopoli i en pot fixar el preu que sigui. Tornant a l’inici d’aquest escrit, i amb la lògica dels defensors de les patents, si un laboratori farmacèutic pot obtenir uns beneficis (per mi obscens) d’una inversió, s’estimula que el laboratori inverteixi en noves descobertes. Així doncs, amb aquesta lògica, les patents estimulen la recerca.

Personalment no m’agraden les patents, en cap àmbit. M’agrada l’accés obert, el compartir per créixer. Però, les patents en el camp biosanitari i, sobretot, en el camp dels fàrmacs, em semblen molt poc ètiques, els fàrmacs no han de ser una simple mercaderia.  A banda d’això, em qüestiono que les patents estimulin realment el coneixement i la recerca, sinó tot el contrari. Un exemple.

Dies enrere, una companya de feina em deia que, ara fa quatre anys, va trobar una molècula amb una sèrie de propietats que la feien molt interessant. Era quelcom molt nou. Naturalment, el primer interès era publicar-ho però… no va poder ser. El seu cap va decidir que calia patentar aquella molècula i que, per tant, fins que la patent no estigués feta, no se’n podia publicar res. El temps va anar passant i la patent no sortia (temes burocràtics universitaris). Ara, no hi ha patent i la publicació que en el seu dia hagués estat una gran aportació en el seu camp, ara ja no té pràcticament cap valor com a novetat, ja hi ha hagut altra gent que ha obtingut coses similars i les han publicat (han calgut però quatre anys!).

Si en el moment de la descoberta aquesta s’hagués publicat, a banda del prestigi de la publicació, els altres grups que treballaven en el camp haurien tingut molta més informació per trobar coses similars i potser no hauríen necessitat quatre anys per arribar-hi. El coneixement en general s’hauria enriquit molt més, amb menys temps i amb menys diners. Però no, una patent (possible patent), ho va frenar.

Això sí, diuen , que les patents estimulen el coneixement.

L’al·lèrgia a l’heparina es dispara als USA

L’FDA (Food and Drug Administration) dels Estats Units està en alerta per les reaccions al·lèrgiques  a l’heparina. L’heparina és un anticoagulant molt emprat ja des de fa temps i utilitzat sovint en intervencions quirúrgiques i tractaments de diàl·lisi per evitar que la sang coaguli. S’extreu del budell dels porcs.

L’heparina estudiada és de la casa Baxter i la preocupació rau en el fet que si bé durant l’any 2006 als Estats Units van morir tres persones degut a una reacció al·lèrgica al producte, des del novembre del 2007 fins ara, ja n’han mort 62 (i la xifra podria arribar a poc més del centenar). Tots els casos estan relacionats amb el mateix laboratori i tenen el punt comú de ser produïts amb primeres matèries d’origen xinès.

Això ha obert el debat de si cal regular la producció exterior d’alguns productes. La pregunta és si el que que es produeix fora del país segueix realment les normes i controls de qualitat que es requereixen dins del propi país. Les respostes, de moment, són, per una banda, dels productors xinesos, que diuen garantir la qualitat i de la FDA mateixa, que es planteja obrir agencies en aquells països on es produeixen primeres matèries d’alguns productes.