Fa unes setmanes, en una conversa via Twitter, n’Álvaro Martínez em va parlar d’un projecte que estaven engegant: Notícies d’In, un portal de notícies de ciència i tecnologia. Dies enrere em va contactar per comentar-me que si no m’iportava inclourien aquest bloc al Planeta d’In, un recull de blocs de ciència i tecnologia, vinculat al portal de notícies.
Avui han presentat ambdues iniciatives, Noticies d’In i Planeta d’In.
Des d’aquí, molta sort i felicitats per la iniciativa!
Una vegada llicenciats, una tesi pot ser una solució contra l’atur (o no). Vist a Vorada.
La malària és una malaltia que mata més d’un milió i mig de persones l’any. És una malaltia oblidada, els tractaments són antics i, en mols casos, presenten resistències que els fan inútils. La provoquen els paràsits del gènere Plasmodium i es transmet a través de la picada d’un mosquit.
La malària no és però, una malaltia oblidada qualsevol. Tot i que als països desenvolupats només ens preocupa no caure malalts quan visitem països endèmics, aquesta malaltia gaudeix, relativament i si es pot dir així, de certa fama en els ambients filàntrops i és de les poques malalties oblidades que reben un bon finançament (sobretot provinent de la Fundació Bill i Melinda Gates) per fer-ne recerca. Molta gent coneix els assajos clínics que està fent el CRESIB d’una vacuna desenvolupada per Glaxo.
Ara fa uns mesos, Glaxo va anunciar que faria públics uns tretze mil compostos amb una possible activitat antimalàrica i així ho ha fet. El passat 20 de maig, la revista Nature publicava un article on s’anunciava que Glaxo publicava 13533 molècules amb una possible activitat contra el Plasmodium.
En els darrers dos anys, Glaxo ha analitzat el possible efecte anti-plasmodium dels quasi dos milions de molècules que té la seva llibreria. D’aquestes, 13533 han demostrat inhibir el bacteri. A més a més, 8000 d’aquestes molècules han mostrat activitat contra soques resistents als tractaments actuals i tansols un 15% han mostrat citotoxicitat en cèl·lules procedents d’hepatomes humans (serien molècules tòxiques).
Tot i que cap d’aquestes molècules es pot agafar i aplicar-la com a tractament directament (calen molts assajos previs), 13533 molècules són una bona base, punt de partida, per treballar.
L’anàlisi s’ha fet amb finançament de Malaria Venture, comunitat recolzada per la Fundació Bill i Melinda Gates.
Avui a la feina m’ha vingut a veure un tiet meu que és professor de la facultat de medicina de la UB, al Clínic. Havia de fer una gestió al PRBB i hem aprofitat per xerrar una estona. Ell treballa en malalties de cervell, com ara el Huntington, i, entre d’altres mètodes, treballa amb cèl·lules mare. Mentre xerràvem, m’ha comentat que ha fet, amb el servei d’audiovisuals de l’UB, un reportatge sobre la teràpia cel·lular.
És molt didàctic i entendor.
Imagina que tu saps com fabricar rodes i un amic teu com construïr carreteres. Els dos, per fer el vostre producte, necessiteu conèixer els requeriments del producte de l’altre però no voleu compartir aquest coneixement. Tu vols “protegir” el teu invent i no li vols explicar al teu amic quin tipus de carretera necessiten les teves rodes (no fos cas que ell decidís fer unes rodes iguals abans que tu!). Els dos estaríeu fent bones feines però incompatibles, per tant, inútils. Les teves rodes segurament no podrien emprar-se en les carreteres del teu amic.
Aquest exemple és, segurament, una xorrada, una ximpleria! Però el cert és que les rodes metàl·liques dels trens no poden circular per carreteres d’asfalt i les rodes dels cotxes no ho poden fer per les vies dels trens. Per sort, hi ha un coneixement que es comparteix i tot funciona bé.
Però en ciència això no passa. Sovint, un mateix té una idea, procurarà desenvolupar-la i publicar-la. Però, segurament, algú més estarà intentant fer quelcom similar. Aquesta persona, molt probablement, tindrà les mateixes preguntes que tinc jo, o solucions a algunes de les meves o, potser, preguntes per les que jo ja tinc respostes. Però en un món científic tancat, aquesta lògica de compartir el coneixement es converteix sovint (per no dir quasi sempre), en una cursa per la publicació. És una pena perquè, segurament, la solució al problema arribaria abans sense aquesta simple competència per la publicació.
Afortunadament però, en alguns camps tenim alguns estàndards, consens, bases de dades,… “ciència oberta”! coneixement estandarditzat que ens ajuda a anomenar algunes coses pel mateix nom i evita que, per exemple, cada científic posi el nom que vulgui a les seves molècules (tot i que encara hi ha qui es resisteix als estàndards i fa els seus propis noms i codes). Com a exemples tenim els Inchis, codis PDB, SwissProt,…
Crec, n’estic convençut, que els investigadors i investigadores fan un servei públic (com a mínim els de les institucions públiques) i, al meu entendre, fer un servei públic implica ser eficient. I per a aquesta eficiència cal centrar-se en els objectius com un avenç i no només en les publicacions.
És aquesta idea la que m’ha motivat a emprendre un projecte que fa temps que tinc al cap. De moment, metre treballo en la seva gestació, he creat un bloc per reflexionar-hi i, perquè no? crear una mica d’expectativa i “donar-me a conèixer. És en anglès (les usuàries i usuaris són prou limitats i vull arribar com a més gent millor) i de moment el podeu trobar a Chembiospace.info.
Ahir al vespre vaig anar a una xerrada sobre les llicències Creative Commons i em va fer pensar en un escrit que fa temps que tinc al tinter. El començo amb una pregunta-reflexió: imagineu que vosaltres produiu quelcom i necessiteu algun servei per fer públic això que produiu. Aquest servei s’ha de pagar. Què és més lògic, A)pagar per a que aquest servei faci públic això que feu? o, B) pagar per a poder llegir allò que aquest servei us ha publicat.
Anant a un nivell més elevat. Penseu en una universitat que produeix molts resultats científics que han de ser publicats. Què és millor, que la universitat pagui per a publicar o que pagui per a, després, poder accedir a llegir allò que ha publicat?
Els mètodes actuals de la majoria d’editores de revistes científiques funcionen publicant de manera gratuïta però cobrant per accedir als continguts. És a dir, jo, com a ciutadà, finanço un sistema de recerca públic però després he de pagar per accedir a allò que produeix aquest sistema de recerca. Els grups poden publicar de manera gratuïta a la majoria de revistes (després de passar per uns determinats “controls de qualitat”) però han de pagar per llegir el que han fet.
És més, sovint, els autors d’aquests articles científics no poden ni difondre els seus propis articles: tots els drets són de l’editora.
Hi ha però algunes alternatives que canvien la mentalitat. Un exemple, les revistes del grup PLoS (Public Library of Science). En elles, i en d’altres que funcionen amb la política de l’accés obert, els grups de recerca paguen per a publicar però, en canvi, tot el contingut és lliure, llicenciat sota una llicència Creative Commons, tothom pot accedir i difondre’n el contingut. És a dir, el servei de publicació es paga per a publicar i no per a llegir. A més a més, a diferència del que passa amb la majoria d’editores, els autors poden difondre tranquil·lament les seves creacions.
Aquestes revistes són encara una minoria (les de PLoS i alguna més) però, espero que poc a poc la filosofia de l’accés lliure es vagi extenent. La qualitat dels articles no es veu perjudicada, aquestes revistes segueixen tots els protocols de revisió d’articles de la resta d’editores i, en canvi, els avenços científics poden ser molt més grans al alliberar tot el coneixement de manera gratuïta i posar-lo a l’abast de tothom.
Video de l’entrevista que a finals de desembre van fer al científic Joan Massagué en el programa Àgora. Me n’havien parlat però fins avui no l’he vist.
Un any més arriba l’1 de desembre, el dia internacional de lluita contra la SIDA. Aquest matí he estat escoltant la ràdio una estona i ens han enriquit amb tot de dades interessants sobre la incidència de la malaltia a casa nostra. Han parlat del nombre de contagis (que sembla ser que és prou estable), dels tipus de relacions en les que hi ha més contagis,… però crec que no han parlat de les morts que provoca la malaltia. I, de fet, per què n’havien de parlar? aquí pràcticament es pot parlar de SIDA com a una malaltia crònica que mata només quan no hi ha tractament o quan hi ha alguna altra patologia seriosa que complica la salut del pacient.
M’alegro que s’hagi arribat a cronificar una malaltia tant seriosa, greu i important com a aquesta. Però m’entristeix que això només passi a aquí (al nord), a on la gent pot accedir a un tractament amb antiretrovirals sense cap mena de problema ni, pràcticament, cost (a Europa). La majoria de la població mundial però no pot pensar en aquesta malaltia com a quelcom crònic i banal. Per desgràcia, la malaltia causa estralls en aquells països on no es pot accedir al tractament amb tanta facilitat. En aquests països, aquesta patologia (crònica per a nosaltres) implica un fort cop econòmic, un pal a la roda en el seu desenvolupament, una gran llosa per les generacions que han de ser el futur.
I, el pitjor de tot és que, si aquí l’hem fet crònica, vol dir que hi ha un tractament, que hi ha una solució. Però és una solució discriminatòria. Una solució que no arriba a tot arreu i que merma i estronca el desenvolupament de moltes regions del planeta.
Em sembla molt bé que l’1 de desembre serveixi per recordar dades i pensar, ni que sigui per uns minuts, en la malaltia. Però crec que s’hauria de donar un tomb a la diada, un tomb reivindicatiu per a exigir que si hi ha una solcuió a un problema tant greu, aquesta arribi a tothom i a tot arreu.
Avui, tot escoltant la ràdio, he sentit una noticia relacionada amb la cimera pel canvi climàtic que es fa aquests dies a Barcelona que m’ha cridat l’atenció. La noticia feia referència als costos en salut que suposarà el canvi climàtic i es referia a l’augment de malalties concretes en zones no endèmiques (en zones on no són freqüents).
Fa temps que es parla dels canvis en les malalties degut als canvis climàtics, un exemple és la presència de malària en altiplans africans on abans no n’hi havia. Això és degut a que fins ara, el vector que transmetia la malària no podia viure en aquestes zones degut a les condicions ambientals (més fredes) però ara, amb un lleuger escalfament, ja s’hi pot desenvolupar sense problemes. Però això és a l’Àfrica i ens queda massa lluny. Tenim algun projecte que estudia les evolucions de malalties com la malària en funció del clima i la població, però ben poqueta cosa.
Però bé, si el clima canvia, les temperatures pugen i, si això li sumem el fet que cada vegada ens movem més i que visitem llocs remots i llunyans, fa que, malalties no endèmiques de zones “riques”, ens puguin portar algun problema. Només cal recordar els mals de cap del mosquit tigre (Aedes albopictus),i això que a casa nostra “només” ens molesta la picada!
Ara comencem a parlar dels costos en salut que ens pot comportar el canvi climàtic. Ara. Aquí, als “països enriquits” tenim sort de tenir maneres d’afrontar aquests costos. Però fa anys que hi ha gent que els pateix i no tenen més remei que conviure amb ells. “Oblidem” aquestes malalties, res, són coses de l’Àfrica i ens queda molt lluny! però quan ens afectin, segur que començarem a veure patents de nous medicaments (que la gent del sud tampoc podrà adquirir), i hi sabrem posar solucions. I doncs, per què no ens hi posem ja?
