Category Archives: Curiositats

Com “controlar” els càlculs amb el Twitter

És una “frikada”, ho sé. Però m’ha fet gràcia. Aquests dies estic fent un càlcul gegant, 80 CPUs treballant durant un temps estimat de 30 dies. Aquest càlcul va agafant molècules d’un fitxer i va “jugant” amb elles (fins aquí tota la informació, ja n’explicaré més coses quan el tingui).

Em feia gràcia muntar quelcom per poder veure, de manera senzilla i fora del despatx, com anàven els resultats. I la solució l’he trobat al Twitter. La idea és ben senzilla: un script que s’executa com a dimoni, cada X segons, fa un sumari dels resultats obtinguts fins al moment i envia el resultat a un compte del Twitter. Associó aquest compte al meu ja existent i, ja està, cada vegada que em connecto al Twitter miro com tinc els càlculs.

Per enviar coses al Twitter empro un “truc” que vaig llegir fa un temps aquí. Cal crear (si no es té ja) el fitxer .netrc al home i inserir-hi el codi següent:

1
machine twitter.com login TWITTERUSER password TWITTERPASS

Per enviar quelcom, només cal teclejar:

1
curl -n -d status='EL QUE HI VOLS ENVIAR' https://twitter.com/statuses/update.xml

I ja està. Si es vol automatitzar (que és el que he fet jo), s’escripta i llestos.

Es presenta la ChemPedia

chempediaAvui s’ha obert al públic la ChemPedia, un repositori obert, públic i gratuït de molècules. Quan algú hi afegeix una nova molècula, aquesta passa una revisió i se li assigna un codi únic. Posteriorment, els usuaris del portal li poden assignar noms.

L’eina crec que està molt bé i pot ser molt útil per a gestionar els sinònims (el paracetamol, per exemple, es coneix amb els noms de paracetamol i acetaminophen). Els usuaris, a banda d’assignar noms, poden votar pels noms ja assignats. Amb tot, els usuaris van obtenint una puntuació (en funció de si s’assignen noms a molècules seves, si assignen noms a d’altres molècules. Com més puntuació té l’usuari, més confiança se li dóna.

Com a punt fort hi destacaria el tema dels sinònims i la facilitat de ser-ne usuari (funciona amb openID, usuari Google, Yahoo!, Wordpres,…). Com a punts negatius però, el fet de crear una enèssima classificació (que els gestors del portal li assignen un rang d’única) i no fer ús d’eines existents i universals com els Inchis. Per altra banda, per afegir una nova molècula cal dibuixar-la en un “applet”, no permetent afegir ni smiles ni “pujar” sdf (cosa que simplificaria enormement la tasca).

La idea és bona però crec que caldrà veure com evoluciona.

“Killing patents”

Ahir vaig fer un curs “Intellectual propety: to patent or to publish”, dins el programa de formació del PRBB (PRBB Intervals). Els curs em va agradar molt. Admeto que personalment no sóc massa amic de les patents, entenc que les empreses vulguin rentabilitzar les seves inversions, però crec que aquesta no és la millor manera. Els curs però va estar molt bé, ens van informar de quins passos cal fer per patentar, legislació de patents i, sobretot, molt debat molt interessant.

Una curiositat va ser el títol d’aquest escrit: Killing patents. Una activitat que, pel que ens van explicar, es dediquen, sovint, a fer les grans empreses farmacèutiques en que, bàsicament, es dediquen a destruïr patents existents.

M’explico. Per començar, cal dir que la legislació europea no permet patentar res que s’hagi fet públic (ja sigui en articles científics, xerrades anunciades, tesis,…). Quan es registra una patent a Europa, l’ens de registre mira si allò és nou, si s’ha publicat abans. Però aquest ens gestor té els seus límits i capacitats.

Doncs bé, imagineu que una gran farmacèutica, per sintetizar un producte concret necessita fer ús d’una tècnica patentada per un petit laboratori. Primer de tot, la farmacèutica passa de la patent i tira endavant. Però, paral·lelament, engega el “departament de killing patents”, un equip d’advocats i investigadors que es dediquen a intentar “matar” aquella patent. Es dediquen a remoure cel i terra per demostar que aquella patent havia estat publicada abans que fos registrada. I, pel que ens van dir, sempre se’n surten, acaben trobant qualsevol cosa que els dóna la raó, es carreguen la patent i tenen via lliure.

És fort i trist però, abans de pagar per emprar una patent, prefereixen pagar per carregar-se-la. I això que basen el seu negoci en l’exclusivitat que els donen les patents i que els otorguen un monopoli que els permet fixar els preus que vulguin.

Google flu trends

Dies enrere ho vaig llegir al Nature News però fins avui no m’ho he mirat: Google flu trends. Ara Google també pot “predir” els brots de grip. Més que predir, l’eina permet avisar d’on i quan hi ha brots de grip i ho fa mitjançant les cerques de la gent.

Quan hi ha una “passa” de la grip, la gent té més tendència a buscar certes paraules, com ara, grip, antigripal, febre,… la sobreposició d’aquestes cerques amb la informació geogràfica del lloc des d’on es fan (quan es cerca alguna cosa a Google, aquest emmagatzema les paraules cercades i la IP de l’ordinador des d’on es fa la consulta) pot donar idea dels llocs on hi ha grip. Amb això, la gent de Google i Yahoo! han estudiat els brots de grip dels darrers anys (als Estats Units) i han comparat aquesta informació amb les dades que té el CDC d’Atlanta (organisme que controla l’evolució de les malalties). Els resultats han estat sorprenents ja que pràcticament coincideixen.

Els mètodes clàssics de control de brots de malalties es basen en la informació aportada pels diferents centres sanitaris als organismes de control. Això, requereix que passin uns dies abans no es pot declarar un brot en una zona concreta. L’eina de Google és molt més ràpida ja que, pràcticament, pot ser en temps real (la informació que donen avui és de fa tansols dos dies). Seguint amb les comparatives entre Google i CDC, el primer ha anunciat amb deu dies d’antelació, els casos de grip d’enguany.

Aquesta eina no pot substituir, en cap cas, els mètodes clàssics de control de malalties ja que són molt més fiables (recordo que Google flu trends funciona a partir de les cerques que fan els usuaris i usuàries del cercador i són estimacions) però sí que poden ajudar i anticipar la resposta en casos de pandèmies greus.

De moment només està disponible pels Estats Units.

Cinta adhesiva… com a font de raigs X!

Fa uns dies vaig llegir una noticia curiosa i sorprenent: Sticky tape generates X-rays. És a dir, generar raigs X a partir d’una simple cinta adhesiva!. L’experiment l’ha fet un grup de la Universitat de California, a los Angeles.

En “condicions normals”, a casa, al despatx, quan se separa un tros de cinta adhesiva, aquesta, sovint, està carregada d’electricitat estàtica i tendeix a enganxar-se als dis i les mans. Aquesta energia passa a nosaltres a través de les partícules de pols que hi ha a l’aire. Però, què passa si no hi ha partícules de pols que puguin conduir aquesta energia? en això ha consistit l’experiment: en una cambra de buit, s’ha muntat un rotllo de cinta adhesiva i s’ha anat desenrotllant… això… és una nova font de raigs X!

Hi ha un vídeo-reportatge (en anglès) que ho explica i fa una demostració de com fer una senzilla radiografia amb aquest sistema.

Xampinyons antioxidants (i no ho sabíem!)

L’Agaricus bisporus és el “xampinyó comú”, el que més es cultiva i més es menja. Mai se li han assignat propietats nutritives especials, res que el converteixi en un aliment funcional. En canvi, altres espècies de xampinyó comercialitzades sobretot al Japó, gaudeixen de gran històries com a aliments sans, que van bé pel sistema immune, contra el càncer,… naturalment, són molt més cars i apreciats que el pobre A. bisporus.

Sovint, les bones propietats d’un aliment es relacionen amb el seu poder antioxidant (capaç de neutralitzar els productes oxidants propis del nostre metabolisme), s’acostuma a dir que un aliment ric en substàncies antioxidants és bo. Sense ser la bicoca, és cert. Teoria en mà, si ajudem l’organisme a eliminar allò que l’envelleix i el fa malbé, ens pot durar més. Per això, en certa manera, podem dir que un aliment ric en antioxidants, serà “bo per la salut”. Cal agafar-ho amb pinces ja que hi ha molts factors que influeixen en el correcte funcionament de l’organisme a la vegada que no tot allò que mengem acaba absorbit i fent l’efecte desitjat.

Doncs bé, tornant al xampinyó. Resulta que el xampinyó que trobem al mercat, el blanc, relativament econòmic i, fins ara, sense cap propietat destacable com a aliment funcional, conté moltes més substàncies antioxidants que aquelles espècies japoneses, més cares i apreciades, que gaudeixen de l’etiqueta de beneficioses. La investigació l’han dut a terme científics de l’Institut National de la Recherche Agrinomique (estat francès) i està publicat a la revista Journal of the Science of food and agriculture.

La cara oculta de Mercuri

Mercury Shows Its True ColorsEl projecte MESSENGER (MErcury Surface, Space ENvironment, GEochemistry ang Ranging) acaba de fer públiques unes imatges fins al moment inèdites: la “cara oculta” del planeta Mercuri. Les imatges mostren una gran activitat volcànica a la superfície del planeta, cràters d’impacte parcialment plens de lava. Aquesta teoria ja l’apuntava la missió del Mariner 10, ara fa 33 anys. Les imatges capturades pel satèl·lit ara fa quinze dies aclareixen totes les teories fetes a partir de la darrera missió, del 1975.

After a journey of more than 2.2 billion miles and three and a half years, NASA’s MESSENGER spacecraft made its first flyby of Mercury just after 2 PM Eastern Standard Time on January 14, 2008. All seven scientific instruments worked flawlessly, producing a stream of surprises that is amazing and delighting the science team. The 1,213 images conclusively show that the planet is a lot less like the Moon than many previously thought, with features unique to this innermost world. The puzzling magnetosphere appears to be very different from what Mariner 10 discovered and first sampled almost 34 years ago.

Enllaç al comunicat de premsa complet: Surprises Stream back from Mercury’s MESSENGER