Fa uns dies parlava del Chikungunya, un virus que provoca fortes febres, i dels canvis en la seva distribució mundial, que ha provocat brots en llocs on fins ara no ens podíem imaginar que afectés, degut a una mutació en el vector que la transmet. Avui toca parlar de la malària.

La malària és una malaltia que mata milions de persones cada any. És provocada per bacteris del gènere Plasmodium (en humans: P. falciparum, P. malarie, P. ovale i P. vivax) i es transmet per la picada de les femelles dels mosquits (els mosquits mascles no piquen) del gènere Aedes. Les malàries més importants i freqüents són les produïdes per P. falciparum i P. malarie, la primera és més greu que la primera (és la més mortal) i es localitza, sobretot, a l’Àfrica, mentre que la segona afecta més les zones tropicals i té un pronòstic molt millor, tot i que sempre pot tenir complicacions. L’èxit del tractament de falciparum rau, sobretot, en la rapidesa en el seu diagnòstic.

Ara entra en joc una cinquena espècie de Plasmodium, el P. knowlesi, pròpia dels macacos i que es distribueix sobretot per les zones tropicals del sud-est asiàtic (zones on la malària en humans es produeix, majoritàriament per P. malerie).  L’observació microscòpica d’aquest bacteri pot induir a confusió ja que en els estadis primerencs de la infecció, es pot confondre per P. falciparum i, en infeccions més avançades, la confusió és amb el P.malarie.

Fa temps que, de tant en tant, hi ha persones infectades de P.knowlesi, pot passar, però fins ara es pensaven que eren infeccions minoritàries. Estudis recents, duts a terme per investigadors de Malasia, han demostrat que aquesta freqüència és molt més alta del que fins ara es pensava. Estem parlant d’una zona freqüentada per malarie, de manera que, molts casos del malària dels macacos en humans, fins al moment, s’han considerat malarie mal curades, que poden acabr sent letals.

Les infeccions de knowlesi, si s’enganxaven de seguida, sovint eren diagnosticades (erròniament) com a falciparum, cosa que feia que es tractés amb urgència i amb el tractament adequat. Però, quan aquestes infeccions són diagnosticades com a “malarie mal curada” és quan comencen els problemes: knowlesi es reprodueix molt, i molt ràpid, esdevenint fàcilment letal. A més a més, com he dit, estadis avançats de la malaltia, solen confondre’s (al microscopi) per malarie.

Aquests estudis, fets amb diferents tècniques de biologia molecular, han confirmat que hi ha més malària de macacos en humans del que fins ara ens pensàvem. Això ha induït a molts diagnòstics que ara és sabut que eren erronis. Però, està canviant el bacteri i knowlesi acabarà esdevenint una espècie més de malària en humans? no cal ser alarmistes, però estar al cas: les malalties no són estàtiques.

L’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units ha publicat el llibre Science, Evolution, and Creationism, amb la idea de potenciar i justificar amb arguments científics l’evolució en front el creacionisme.  L’Acadèmia Nacional de Ciències i  l’Institut de Medicina han aplegat diversos científics per a que mostrin diferents arguments a favor de l’evolució biològica i analitzin les opcions que ofereixen els diferents moviments creacionistes.

How did life evolve on Earth? The answer to this question can help us understand our past and prepare for our future. Although evolution provides credible and reliable answers, polls show that many people turn away from science, seeking other explanations with which they are more comfortable.

Cal dir que als Estats Units el moviment creacionista, oposat a les bases de l’evolució de Darwin,  té un ampli seguiment i massa social. Algunes escoles d’alguns estats, fins i tot, neguen l’evolució explicant a la mainada diferents teories creacionistes. A Europa, tot i que no hi ha tants creacionistes, en podeu veure alguns per la carretera, no és conya, només cal que busqueu cotxes que duguin un adhesiu amb la silueta d’un peix.

El llibre es pot llegir de franc per internet i es pot comprar des d’aquí per poc més d’onze dòl·lars. No l’he llegit però he vist noticies publicitant-lo en diferents mitjans científics que no el deixen gens malament.

Avui, com fem cada quinze dies, a la feina hem tingut seminari de grup i avui em tocava a mi xerrar. Com que sempre els parlo del mateix (el per què de la selenocisteïna), he decidit fer una síntesi de resultats i explicar-ne alguns de nous però, sobretot, fer una introducció biològica a què és i com s’inserta a la cadena peptídica la selenocisteïna i com funcionen les Format Deshidrogenases.

Així doncs, la primera part de la presentació és bàsicament una introducció als dos temes. Tot i que no els toco amb molta profunditat (ha estat un seminari per químics), crec que pot ser prou didàctica i explicativa. Sé que veure una presentació a “pèl” no és el mateix que veure-la amb la xerrada que l’acompanya però, tot i així, he decidit publicar-ne una part.

Tot i que sóc plenament partidari de compartir informació i no posar barreres, he eliminat la part que correspon als resultats ja que, fins que no ho tingui publicat prefereixo no difondre-ho. Si teniu algun dubte, voleu més informació o algun aclariment, no dubteu en fer-m’ho saber.

Aquí teniu part de la presentació (pdf en anglès).

Prop de San Cristóbal de las Casas, a Chiapas, hi ha un poble anomenat San Juan Chamula. Aquest poble té una sèrie de característiques que el fan especial. Té les seves pròpies lleis, normes de convivència, policia, consell de savis,… en fi, una petita illa al mig del país. Però hi ha un altre fet, que pot semblar curiós, tota la població adulta és intolerant a la lactosa.

Els humans som l’únic animal que hem evolucionat de manera que quan som adults mantenim els enzims necessaris per a assimilar la lactosa. Això permet que, per exemple, mentre escric aquest article, pugui estar prenent un cafè amb llet. De tant en tant podem trobar persones adultes que són intolerants a la llet (a la lactosa de la llet), però és quelcom no massa freqüent.

Doncs bé, a San Juan Chamula, cap adult pot beure llet. És curiós trobar una tan alta densitat d’intolerants a la lactosa. Però ho entendreu si us dic que estem parlant d’una comunitat molt tancada. A San Juan no hi pot anar a viure ningú de fora. Si algú decideix casar-se amb un forani (o forania), la parella ha d’anar a viure fora de la comunitat.

Aquest tancament fa que la variació genètica dins la comunitat sigui reduïda. Que, un fet curiós com la intolerància a la lactosa afecti a tothom. Els avantpassats no podien beure llet, si no entren gens externs, aquest fenotip (característica expressada d’un gen), es manté i es propaga entre els descendents.

Es podria dir que el tancament de la població de San Juan Chamula és relatiu, que no és tant exigent com s’explica, que segur que hi viu gent de fora, però… els gens parlen per si sols. I, en aquest cas, ho fan en forma de no deixar que els adults beguin llet i demostrant que els gens chamulencs no s’han barrejat amb foranis.

L’estudi genètic d’un individu o població ens pot ajudar a estudiar la seva evolució, d’on ve, quins “creuaments” hi ha hagut,… fent un estudi genètic podem veure que la població de San Juan és realment tancada, que el mussol pirinenc és més proper al nòrdic del que ens pensàvem,… és més, hi ha una empresa que, a partir d’una mostra de saliva assegura dir-te d’on vens, això sí, previ pagament dels quasi mil dòl·lars que val el servei.

Debian-Med és una distribució debian enfocada a la pràctica mèdica i la recerca científica. Els programes que inclou, tots programari lliure, s’agrupen en diferents categories,  que van des de les més aviat de gestió fins a grups de programes clarament encarats a la recerca, passant per bases de dades de medicaments, documentació,…

A banda de ser una distribució com a tal, part d’aquests programes estan inclosos en la distribució “normal” de Debian, la pega està però, en que molts formen part de la testing i/o la unstable. Les diferents categories també inclouen programari relacionat però que (encara) no forma part dels repositoris Debian.

Pel que fa al programari més científic, destaco el que fa referència a la Biologia molecular ja que inclou una gran quantitat de programes encarats a la manipulació de seqüències, aliniaments, cerques en bases de dades,…

Estructura cristal·logràfica de l’H5N1, la variant més malèvola de la febre aviar.

Imatge del Protein Data Bank

Un grup d’expedicionaris americans i indonesis van estar, al mes de juny, a les muntanyes de Foja, a l’est de Papua. Allà, pel que sembla, van trobar-se amb una possible espècie de mamífer desconeguda: una rata gegant. La rata seria cinc vegades més gran que una rata vulgaris de ciutat.

Trobar i “catalogar” noves espècies de mamífers avui en dia és quelcom poc freqüent, i menys d’aquestes característiques. Però cal tenir en compte que la zona de les muntanyes de Foja és bàsicament un “bosc plujós” pràcticament inexplorat per l’home. Una altra expedició, l’any passat hi va descobrir moltes noves espècies de papallona.

Hi ha algunes branques de la medicina que diuen que igual cura igual. Doncs bé, la revista Cell Stem Cell publica avui un article on explica que el teixit muscular de persones afectades per la distròfia muscular de Duchenne, conté cèl·lules mare adultes que poden guarir aquest tipus de patologia muscular.

Les distròfies musculars són provocades per una mutació en la distrofina, que provoca problemes musculars i finalment la mort. El que s’ha descobert és que el teixit muscular d’aquestes persones conté unes cèl·lules que, amb una modificació genètica,  poden invertir aquesta mutació i millorar els efectes de la malaltia. L’experiment s’ha fet extreient teixit muscular  de persones afectades per la distròfia muscular de Duchenne, s’han modificat genèticament aquestes cèl·lules i s’han injectat en ratolins malalts. Passats uns dies,  s’ha vist que els ratolins tractats han millorat els efectes de la patologia muscular que els afectava.

Com era d’esperar (i de fet ja ho vaig dir), l’anunci de l’obtenció de cèl·lules mare a partir de la pell, ha animat als sectors més conservadors que, amb excuses ètico-morals, s’oposen a la recerca amb cèl·lules mare embrionàries. Només cal tafanejar una mica per internet per veur-ho.

Segons ells, un embrió és una vida en desenvolupament i matar-lo per tal d’obtenir-ne cèl·lulers mare és matar una vida. Això, ètica i religiosament, no pot ser. No es pot matar una vida! Però si que es pot morir gent per la no actuació científica. Bona ètica aquesta!

Però bé, el que no diu aquesta gent és que la recerca amb cèl·lules mare embrionàries es fa a partir d’embrions descartats de les fecundacions in vitro. M’explico. Quan es fa una fecundació in vitro es fecunden molts òvuls de cop, això fa que si els òvuls implantats a la dona no prosperen, se’n tinguin més ja preparats. Igualment, això permet tenir més òvuls a punt per si, en el futur, la parella desitja tenir més fills. Aquests òvuls fecundats (embrions) es desen congelats en nitrògen líquid durant un periode de temps determinat (ara no el recordo, però no sé si són cinc anys), passat el qual, són destruïts. Aquests són els que, en tot cas, són aprofitats per a fer recerca.

Paral·lelament, i ja a nivell més mèdic, es poden obtenir cèl·lules mare a partir de la sang de cordó umbilical (els famosos bancs de sang de cordó umbilical dels que de tant en tant ens parlen). Aquestes cèl·lules, poden ser emprades per guarir determinades malalties en els primers anys de vida de l’infant. Altres vies d’obtenció de cèl·lules mare amb finalitats directament mèdiques, podria ser la de generar un embrió clònic a un malalt (a partir del seu material genètic) i d’ell obtenir-ne cèl·lules mare.

És en aquest darrer punt en l’únic en que, com a màxim, crec que es podrien agafar aquest opositors tant ètics. En el primer punt, el d’obtenir cèl·lules mare d’embrions congelats, no sé on veuen la no ètica en fer ús d’un material que serà destruït (els hem de mantenir congelats eternament?). En el segon punt, el de la sang de cordó umbilical, no crec que hi pugui haver cap problema ètic. I, en el darrer, crear un embrió per guarir a un malalt, personalment, no hi veig cap problema en crear un embrió per a curar algú que pot morir si no s’hi intervé.

Però el fet és que, oposar-se a la recerca en cèl·lules mare (que, com dic, en cas de cèl·lules mare humanes aquestes venen d’embrions congelats) amb l’excusa de l’ètica ho trobo, com a mínim, una aberració. Personalment, les cèl·lules mare no crec que matin a ningú, tot el contrari! Veure curar el Parkinson d’un avi, o algun problema greu en el desenvolupament d’un infant, són un motiu prou vàlid com per aturar el desenvolupament d’un grup de cèl·lules anomenades embrió.

Avui he llegit una noticia que m’ha sortprès. Una dona gallega ha denunciat uns investigadors del Banc Andalús de Cèl·lules Mare, de Granada, ja que, segons ella, les investigacions que es fan amb cèl·lules mare són inconstitucionals.

Si no és la ètica és la constitució (tot i que estic convençut que qui manega aquestes dues eines són les mateixes persones) però l’objectiu és impedir o dificultar la recerca amb cèl·lules mare. Miro d’entendre-ho, però no ho puc processar. Fer ús d’un embrió (sobrant de fecundacions in vitro) per fer recerca per guarir malalties no és ètic, però sí que ho és actuar negativament contra malalties que amb aquestes investigacions algun dia podrien ser guarides?.

Així va el país.