Aquest dies he tingut converses interessants amb gent que m’és més o menys propera. Gent vinculada a la recerca acadèmica, pública, de casa nostra. La conclusió és que, si la generació anterior a la meva ho va tenir complicat, la meva encara ho tindrà més. Si la tisorada dels pressupostos d’enguany ens va esverar, doncs, preparem-nos pel que ve per l’any vinent i els següents.

Diuen que no afectaran l’estructura actual de manera directe, “simplement”, en minaran l’accés. Retallaran Ramon i Cajals, Juan de la Cierva,… i tantes altres convocatòries que permeten als joves doctors i doctores, accedir al sistema de recerca pública amb una certa estabilitat. El drama és, a més a més, que amb la reducció de places Ramon i Cajal s’estalvien un problema futur, l’absorció per part de les universitats que, vist com està el panorama, seran incapaces de poder absorbir els i les investigadores Ramon i Cajal d’enguany.

Fer ciència a casa nostra és un esport de risc. Contractes precaris que es van repassant cada any, gent amb quasi quaranta anys i fills pendents de si l’any següent podran fer recerca, inestabilitat, inseguretat i una pèrdua elevadíssima de temps pensant i buscant el futur, omplint projectes i convocatòries. Un esport de risc però, ara, la corda amb la que saltem del pont està força malmesa.

Per molt que la ministra s’hi esforci, la ciència a l’Estat Espanyol no és una prioritat. Hem mirat de salvar pujades d’atur fent inútils plans “Ñ”, ajudant la indústria del cotxe,… en fi, apedaçant el sistema. I ara ja no queda un duro. Tornaran a retallar allò que caldria potenciar si realment volem canviar el país.

Aquest és un escrit pessimista. Sí. Però com no canviïn les coses, malament ho tenim. La societat no pot generar tanta frustració en el jovent que és el seu futur. L’espanyola, sí.