Entenc que els caps dels grups han de saber transmetre motivació i ànims però, desenganyem-nos, arriba un punt en que un xic de motivació econòmica no està gens malament. No em sembla bé pagar 800 euros al mes a un estudiant de doctorat simplement perquè “segur que hi haurà algú que ho accepta”. Ni tenir un post-doc amb un sou de bidell (insisteixo, amb tots els respectes) simplement perquè “segur que també ho accepcta -com a mínim un temps”.

Tant tu com jo sabem que fer carrera científica en aquest país no és gens fàcil, que al esforç i vocació (en conec molts que hauríen estat incapaços de seguir el teu camí), però em sembla malament que se n’abusi.

Fa uns mesos vam tenir una conversa, jo buscava una feina alternativa i, admeto que estava temptat de deixar la recerca (només una temptació moooolt llunyana). Feia un any que havia acabat la tesi i, si bé admeto que no tinc un currículum per tirar coets (més aviat és un desastre), crec que faig una bona feina. En aquell moment tenia un contracte molt dolent amb un sou força dolent també (per la feina que feia). La feina m’encanta, però estava a punt de dir prou. Feia més hores que un rellotge, treballava alguns caps de setmana i viatjava sovint per reunions de projectes,… i estava a punt de tenir un fill i la sensació que tot aquell esforç no compensava creixia (un nen petit, en un pis petit perquè no s’arriba a més,…). Per sort les coses van canviar de sobte, de la teva conversa en vaig treure la conclusió que hi havia més opcions, que no tot ni tothom era igual i, posteriorment, les meves condicions van fer un gir radical potser empès per aquells ànims i energia que acostumes a transmetre als teus “subordinats”.

En fi, la conclusió, no tot són flors i violes. Fer recerca és dur i, desenganyem-nos, vocacional, però no cal abusar-ne. Som en un bon lloc però els bons llocs, a banda de les partes i les infraestructures, els fan també les condicions de la gent que hi treballa.

Quan jo feia la tesi em reventava que em diguessin que ho feia per vocació. També volia un sou decent. Però ara m’adono que gràcies a les grans dosis de vocació que vaig posar he pogut anar fent una carrera científica, certament (per part meva) contra pronòstic. No vull sembla l’avi de La guerra del tomàquet, però sí que cal que si volemn fer una societat competitiva i que provoqui sanes enveges, cal arromangar-se de valent.

La meca de la recerca ho és en tant que produeix. I aquesta és una responsabilitat col.legiada, on de la mateixa manera que cal exigir drets també cal assumir deures. Cadascú que es quedi amb la part de culpa que té.