Treball en precari a la meca de la recerca
Treballo al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Fins ara estava contractat per l’UPF i des de l’1 de gener, per l’IMIM (l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica). Tothom coincideix a dir que estic al lloc adequat, al millor lloc on podria estar, a la meca de la recerca biomèdica catalana. Jo també crec que tinc sort de poder ser on sóc.
Però no tot són flors i violes a la meca. Jo, mentre he estat contractat per l’UPF he tingut un contracte de 35 hores setmanals en la categoria laboral R4 que, segons el conveni, correspon a personal no qualificat (bidells i similars). Cal dir que estava fent tasques de post-doc amb el contracte i el sou d’un bidell. Molts altres companys del grup, els contractats per l’UPF, estan en condicions similars: 20 hores setmanals, 25, 30,… hem arribat a la conclusió que el nombre d’hores serveixen per a establir el sou.
Com he dit, des de l’1 de gener tinc un contracte amb l’IMIM i he de dir que aquí hi ha unes categories laborals molt més establertes i adaptades a la realitat del centre (les categories de recerca més baixes de l’UPF tenen uns sous força i, per tant, posen tothom a R4 -contracten personal de recerca com a bidells). Jo, ara, per exemple, estic contractat coma “Post-doc senior C”.
Però, feta la llei, feta la trampa. Dies enrere, parlant amb un post-doc d’un altre grup del departament, ell em renegava de les categories laborals de l’IMIM i jo les defensava. Aquí si que tenen unes categories ben estructurades! però, em va deixar fora de joc quan em van dir que ells tenia un contracte com a llicenciat en una categoria que no li tocava.
Cal dir que la conversa va començar perquè al grup d’aquest noi busquen un llicenciat que sàpiga un fotimer de llenguatges de programació per a fer la tesi. El sou serà de 800 euros al mes. I, simplement, em sembla indignant! no es pot demanar a una persona amb aquesta formació que faci una feina qualificada per 800 euros al mes. Això és el que cobra el personal de neteja (amb tots els respectes per aquesta gent)!.
És cert que, en certa manera, els primers responsables d’aquestes situacions són els caps dels grups. S’aprofiten que la gent vol treballar i que la recerca és quelcom vocacional per apretar la gent. Per tenir un doctor fent tasques de recerca cobrant 20.000 euros l’any, per tenir un estudiant de doctorat cobrant 800 euros al mes. Però més amunt hi ha unes instàncies que ho permeten. A l’UPF ho saben, jo m’havia queixat alguna vegada en que demanava tenir els drets dels bidells (fitxar i tickets restaurant) i em deien clarament que era especial. I, a l’IMIM que, com he dit, té unes categories laborals molt més reals, també ho permeten.
I no hauria de ser així. Som a la meca de la recerca, un lloc privilegiat. I les institucions no haurien de permetre aquestes coses. Em sembla, simplement, indignant i vergonyós. Entenc perfectament perquè la gent es crema i abandona.
Per acabar, vull aclarir que no tinc res ni contra l’UPF ni contra l’IMIM (d’aquest segon n’estic content), però he parlat d’aquestes dues institucions com a exemples que conec.
Bé, malauradament aquest cop no et dóno la raó (del tot). Si bé és cert que hi ha alguns caps de grup que pot ser aprofiten la indefinició per pagar menys a la seva gent, també és cert que la pressió per publicar i excel.lir que tenen aquells no sembla transmetre’s de forma òptima als seus subordinats. Pot ser no s’expliquen bé? pot ser no els incentiven prou (econòmicament, però no només així) o pot ser sovint és més adequat treballar 5 horetes diàries arribant a la feina a les 12 del migdia i… total, com que no em paguen més…
Quan jo feia la tesi em reventava que em diguessin que ho feia per vocació. També volia un sou decent. Però ara m’adono que gràcies a les grans dosis de vocació que vaig posar he pogut anar fent una carrera científica, certament (per part meva) contra pronòstic. No vull sembla l’avi de La guerra del tomàquet, però sí que cal que si volemn fer una societat competitiva i que provoqui sanes enveges, cal arromangar-se de valent.
La meca de la recerca ho és en tant que produeix. I aquesta és una responsabilitat col.legiada, on de la mateixa manera que cal exigir drets també cal assumir deures. Cadascú que es quedi amb la part de culpa que té.
Jordi, estic d’acord que si es vol excel·lir, competir i generar certes enveges cal arromangar-se. Però tampoc trobi bé que se n’abusi, que s’abusi d’unes condicions una mica límit.
Entenc que els caps dels grups han de saber transmetre motivació i ànims però, desenganyem-nos, arriba un punt en que un xic de motivació econòmica no està gens malament. No em sembla bé pagar 800 euros al mes a un estudiant de doctorat simplement perquè “segur que hi haurà algú que ho accepta”. Ni tenir un post-doc amb un sou de bidell (insisteixo, amb tots els respectes) simplement perquè “segur que també ho accepcta -com a mínim un temps”.
Tant tu com jo sabem que fer carrera científica en aquest país no és gens fàcil, que al esforç i vocació (en conec molts que hauríen estat incapaços de seguir el teu camí), però em sembla malament que se n’abusi.
Fa uns mesos vam tenir una conversa, jo buscava una feina alternativa i, admeto que estava temptat de deixar la recerca (només una temptació moooolt llunyana). Feia un any que havia acabat la tesi i, si bé admeto que no tinc un currículum per tirar coets (més aviat és un desastre), crec que faig una bona feina. En aquell moment tenia un contracte molt dolent amb un sou força dolent també (per la feina que feia). La feina m’encanta, però estava a punt de dir prou. Feia més hores que un rellotge, treballava alguns caps de setmana i viatjava sovint per reunions de projectes,… i estava a punt de tenir un fill i la sensació que tot aquell esforç no compensava creixia (un nen petit, en un pis petit perquè no s’arriba a més,…). Per sort les coses van canviar de sobte, de la teva conversa en vaig treure la conclusió que hi havia més opcions, que no tot ni tothom era igual i, posteriorment, les meves condicions van fer un gir radical potser empès per aquells ànims i energia que acostumes a transmetre als teus “subordinats”.
En fi, la conclusió, no tot són flors i violes. Fer recerca és dur i, desenganyem-nos, vocacional, però no cal abusar-ne. Som en un bon lloc però els bons llocs, a banda de les partes i les infraestructures, els fan també les condicions de la gent que hi treballa.
no estem tan lluny de pensament