Ahir al vespre vaig anar a una xerrada sobre les llicències Creative Commons i em va fer pensar en un escrit que fa temps que tinc al tinter. El començo amb una pregunta-reflexió: imagineu que vosaltres produiu quelcom i necessiteu algun servei per fer públic això que produiu. Aquest servei s’ha de pagar. Què és més lògic, A)pagar per a que aquest servei faci públic això que feu? o, B) pagar per a poder llegir allò que aquest servei us ha publicat.

Anant a un nivell més elevat. Penseu en una universitat que produeix molts resultats científics que han de ser publicats. Què és millor, que la universitat pagui per a publicar o que pagui per a, després, poder accedir a llegir allò que ha publicat?

Els mètodes actuals de la majoria d’editores de revistes científiques funcionen publicant de manera gratuïta però cobrant per accedir als continguts. És a dir, jo, com a ciutadà, finanço un sistema de recerca públic però després he de pagar per accedir a allò que produeix aquest sistema de recerca. Els grups poden publicar de manera gratuïta a la majoria de revistes (després de passar per uns determinats “controls de qualitat”) però han de pagar per llegir el que han fet.

És més, sovint, els autors d’aquests articles científics no poden ni difondre els seus propis articles: tots els drets són de l’editora.

Hi ha però algunes alternatives que canvien la mentalitat. Un exemple, les revistes del grup PLoS (Public Library of Science). En elles, i en d’altres que funcionen amb la política de l’accés obert, els grups de recerca paguen per a publicar però, en canvi, tot el contingut és lliure, llicenciat sota una llicència Creative Commons, tothom pot accedir i difondre’n el contingut. És a dir, el servei de publicació es paga per a publicar i no per a llegir. A més a més, a diferència del que passa amb la majoria d’editores, els autors poden difondre tranquil·lament les seves creacions.

Aquestes revistes són encara una minoria (les de PLoS i alguna més) però, espero que poc a poc la filosofia de l’accés lliure es vagi extenent. La qualitat dels articles no es veu perjudicada, aquestes revistes segueixen tots els protocols de revisió d’articles de la resta d’editores i, en canvi, els avenços científics poden ser molt més grans al alliberar tot el coneixement de manera gratuïta i posar-lo a l’abast de tothom.

Doncs sí! ara fa una setmana vaig signar el meu primer contracte com a post-doc. I he de dir que, després d’haver llegit la tesi fa mesos i haver fet la feina de post-doc també durant mesos, fa il·lusió signar un conracte pel que et demanin el títol de doctor i com a categoria labora hi posi “post-doc”. Cal dir que el sou ara també s’ajusta una mica més a la feina que faig.

Per què estic tant content si ja feia de post-doc? doncs perquè fins ara he tingut un contracte com a “bidell” (amb el sou corresponent). Vaig acabar la tesi i vaig començar un post-doc a la Universitat Pompeu Fabra. Per a mi, aquesta entitat sempre havia estat un referent i un exemple d’universitat jove, moderna i dinàmica. He de dir que ho és, com a mínim, en l’ensenyament de biologia humana. Però, en qüestió de personal, està a anys llum de ser una universitat moderna.

Quan vaig signar el contracte em van demanar el títol de llicenciat. Vaig dir que tenia el de doctor i que li entregaria aquest. La responsable de personal amb qui vaig signar el contracte em va dir que amb el graduat escolar n’hi havia prou pel contracte que se’m feia: personal de suport a la recerca. La veritat és que em va sorprendre i decebre. Després, amb calma, vaig mirar la categoria laboral a la que m’havien posat, R4, i a què corresponia segons el conveni:

“Personal especialitzat amb formació professional de grau mitjà o una titulació equivalent…”

És més, amb una jornada laboral de 35 hores. I, el més “curiós” del cas és que, tot i que aquesta categoria laboral té el deure de “fitxar” i el dret a percebre tiquets restaurant, al personal de suport a la recerca (un cul de sac per posar els precaris) no se’ls concedeix ni el deure de fitxar (suposo que es veureia que les hores no quadren) i, com que no fitxen, no tenen dret a les dietes.

A més a més, si es llegeix més el conveni, hi ha un article, el 30è, que fa referencia al grup 4:

[...]Les universitats en les quals hi hagi personal del grup 4 que faci funicions i/o tasques en les que es requereix una formació professional específica, reclassificaran els llocs al grup 3.
Dins el pla de formació de les universitats hi haurà una acció específica per a la formació del grup 4 que els faciliti l’obtenció de les capacitats necessàries per a exercir funcions tècniques en els àmbits d’informàtica, audiovisuals, manteniment, laboratoris i altres.

L’UPF es dedica a contractar personal de recerca, gent amb el títol de doctor, en una categoria per la que no cal tenir pràcticament cap mena de formació. Ells tenen uns diners i escullen la categoria professional dels treballadors en funció del sou i no de les capacitats. Ah! i ho acaben ajustant amb les hores de contracte! jo he tingut la sort de tenir 35 hores setmanals, algun company de feina, està contractat per 25!

Cal dir que, tot i que crec que si faig recerca no em calen tiquets restaurant, ja que he estat mal contractat, he demanat en reiterades ocasions, poder exercir el deure de fitxar i tenir el dret de dietes. Sempre se m’ha negat.

Ara, per sort, ja tinc un contracte com a “Post-doc senior C” a la Fundació IMIM. Una entitat força més antiga que l’UPF però que, com a mínim, ara contracten la gent pel que és.

Segons llegeixo a Depth-First, després de la mort del desenvolupador de Pymol, el manteniment del programa passarà a mans de la coneguda empresa de programari quimioinformàtic Schrödinger.

On January 8, 2010 Schrödinger reached an agreement with the estate of the late Dr. Warren L. DeLano to acquire PyMOL. Schrödinger will take over continued development and maintenance, as well as support and sales of PyMOL, including all current subscriptions. Schrödinger will also continue to actively support the open-source community of PyMOL.

Prior to Warren’s tragic and unexpected passing, he had been working closely with Schrödinger to progressively integrate PyMOL with Schrödinger’s graphical interface, Maestro. With a great sense of humility, we will work hard to pick up as best we can where Warren left off and will strive to honor his memory by continuing in the spirit and tradition of PyMOL.

Video de l’entrevista que a finals de desembre van fer al científic Joan Massagué en el programa Àgora. Me n’havien parlat però fins avui no l’he vist.