La meitat del premi Nobel de medicina d’enguany ha estat pel científic alemany Harald zur Hausen, “pel descobriment que el virus del papiloma humà causa el càncer de coll d’úter”.

Paral·lelament, la companyia sueco-americana AstraZeneca comercialitza, des de fa uns mesos, la vacuna contra aquest virus. A Europa es coneix com a Cerverix i als Estats Units com a Gardasil. A Catalunya, la vacuna s’ha inclòs al calendari de vacunacions.

Així doncs, es pot pensar que aquesta meitat del premi pot afavorir la companyia farmacèutica. Doncs bé, ara s’ha sapigut que fa uns mesos, alguns organismes depenent dels Nobel, van rebre donacions d’aquesta companyia. Ara s’ha obert una investigació criminal sobre el tema per estudiar si aquestes relacions econòmiques poden incórrer en algun delicte de conflicte d’interessos.

A més a més, el possible conflicte d’interessos podria anar més enllà ja que, un dels memebres del jurat, l’investigador de l’Institut Karolinska Bo Angelin, també treballa per la companyia. Un altre membre del comitè dels Nobel de Medicina hauria fet de consultor per la mateixa empresa l’any 2006.

En parlen diferents mitjans:

• Swedish Officials Investigating Nobel Prize Board
• Astra Zenecas samarbete med Nobelstiftelsen ifrågasatt
• Nobelpriset är kul och intressant

Caldrà veure com evoluciona el tema, si va més enllà i fins on arriba. Personalment, espero que no passi d’aquí, que, realment, es provi que no hi ha cap relació i que la reputació dels premis no quedi en entredit.

Interessant utitlitat que fins ahir desconeixia totalment: els “sets”. Bàsicament, és un conjunt d’eines per a comparar, unir,… conjunts de dades. Amb les funcions de la classe podem, per exemple, obtenir de maneta senzilla la diferència entre dos conjunts de dades, obtenir les diferències, actualitzar-ne un a partir d’un segon.

Un exemple ben senzill és quan es té una llista A:

a = ['carboni', 'nitrogen', 'hidrogen']

I ho volem comparar amb una llista B:

b = ['oxigen', 'nitrogen', 'molibdè', 'calci', 'sofre']

Ara volem comparar les dues llistes, primer generem els dos sets

as = set(a)
bs = set(b)

Ara, per exemple, obtindrem una llista consens, és a dir, amb els elements comuns d’ambdues llistes:

as.intersection(b)

Això és un petit exemple, però, a partir d’aquí, es poden fer meravelles. Aquí hi ha un petit tutorial, molt didàctic.

He llegit en més d’un lloc que si bé als Estats Units la crisi econòmica-hipotecària és més forta, greu, que la que es pateix o es patirà a l’Estat Espanyol, ells se’n sortiran millor i més ràpid que nosaltres. Allà s’ha enfonsat la construcció. S’ha enfonsat l’economia del “totxo” i ha creat un seguit de reaccions en cadena que han enfonsat l’economia. Però, quan la crisi s’alleugi una mica, el país té altres motors econòmics prou potents per re-engegar el sistema econòmic. Allà hi ha importants centres de recerca i innovació, economia del coneixement. Aquí no.

Aquí, a l’Estat Espanyol, durant anys hem viscut de l’economia del “totxo”, s’ha anat inflant una bombolla que ha donat molts beneficis, els bancs donaven hipoteques a tort i a dret, els preus pujaven, es construïa més i no augmentava l’atur. Però tot s’ha basat en això. Hem viscut molt bé però hem viscut en el conte de la lletera… i ara, hem ensopegat, la lletera s’ha trencat i hem perdut tota la llet. I ara què?

Fa anys que els nostres científics han d’emigrar si volen fer carrera. Fa anys que per engegar una idea científico-tecnològica en forma d’empresa cal molta paciència i creuar els dits. Fa anys que es demana que s’aposti més per la recerca i la innovació. Fa anys que es veia a venir el que passa i ha passat. I seguim igual. Ara, els preus dels immobles baixen, els bancs perden diners, s’atura la construcció, augmenta l’atur,… i? i no tenim cap altre motor econòmic per sortir-nos-en.

Mentrestant, els polítics miren de pal·liar el tema i solucionar el problema. Com? mirant d’estimular de nou la construcció. Donant ajudes als ajuntaments perquè executin obres de manera immediata, accelerant l’obra pública, invertint en infraestructures,… però, en època de crisi hi ha menys diners i, si se n’inverteixen més en d’altres sectors,.. es retalla cooperació, recerca, universitats,…

Al País Valencià les universitats fa temps que agonitzen en una situació “d’escac i mat”, els han retallat el finançament. El mateix passa a Navarra. Ahir el director de l’IMIM en la xerrada nadalenca també deia que els plans de recerca havien estat retallats i hi havia menys pressupost,… Tot enmig de promeses d’estímul de la recerca. I, quan en diferents àmbits, s’apunta la biotecnologia com a refugi segur per les inversions.

És a dir, lluny de canviar de xip, de reconèixer que ens hem equivocat i que cal rectificar, ens reafirmem en allò que ens ha fet ensopegar, que ha demostrar no ser vàlid. Així estem i així estarem. Entenc que no pots agafar un manobre i tancar-lo de cop en un laboratori (amb tots els respectes per tothom) i que cal ajudar una mica a un sector quan aquest fa aigües. Però, d’aquí a basar tots els plans de recuperació en reflotar quelcom que ens ha enfonsat, hi ha tot un món.

Ara hauria estat un bon moment per fer créixer una cultura del coneixement en paral·lel a la del “totxo”, però en fi, l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra i, si l’home és espanyol i a més a més, polític, les ensopegades poden, pel que sembla, arribar a tendir a infinit.

Ara fa poc més d’un any, llegia a La Vanguardia (4 de novembre de 2007), un article d’opinió del professor Guinovart (director de l’Institut de Recerca Biomèdica) i de J. Comella (director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació) on parlaven del mecenatge en la recerca científica. En l’article, es queixen que aquí no tenim la figura del filantrop, com passa en les cultures anglosaxones. Aquí la gent i les empreses no donen diners per la recerca. Es patrocinen actes esportius, culturals,… però no la recerca científica.

A Estats Units, per exemple, un dels punts a favor d’una universitat és la quantitat de diners que es reben de fons privats (ja siguin persones a títol individual o empreses). La recerca necessita grans quantitats de diners (no sempre assumibles per les administracions públiques) i la filantropia els pot aportar i, a més a més, els aporta deslligats de burocràcia, són diners dels que es pot disposar (quan hi són) ràpidament, deslligats de convocatòries i terminis.

En l’article es posa, com a exemple de filantropia a la catalana, la Marató de TV3, enguany dedicada a les malalties mentals greus. La Marató aporta grans quantitats de diners (recollits quasi tots de les aportacions -donatius- privades) a la recerca d’un camp concret. En l’exercici anterior (juliol 2007-juny 2008) es van recollir un total de 8.540.829,09 d’euros dels quals, més de set milions provenen dels donatius.

D’aquests més de vuit milions, un 82.55% es destina de manera exclusiva a recerca, un 11.7% a difusió i sensibilització i, finalment, el 5.75% a les despeses de la pròpia fundació. A casa nostra, aportar 7.051.359,92 euros a la recerca no és una xifra gens despreciable.

Com comenta l’article, aquí no tenim grans fortunes (com seria un Bill Gates), però casos com el de La Marató que sap incentivar les donacions per situacions concretes (malalties que ens afecten o ens poden afectar de prop) són un exemple del molt que podria donar la societat del país si hi hagués una mica més de cultura del mecenatge científic.