Avui he llegit una noticia que m’ha sortprès. Una dona gallega ha denunciat uns investigadors del Banc Andalús de Cèl·lules Mare, de Granada, ja que, segons ella, les investigacions que es fan amb cèl·lules mare són inconstitucionals.

Si no és la ètica és la constitució (tot i que estic convençut que qui manega aquestes dues eines són les mateixes persones) però l’objectiu és impedir o dificultar la recerca amb cèl·lules mare. Miro d’entendre-ho, però no ho puc processar. Fer ús d’un embrió (sobrant de fecundacions in vitro) per fer recerca per guarir malalties no és ètic, però sí que ho és actuar negativament contra malalties que amb aquestes investigacions algun dia podrien ser guarides?.

Així va el país.

Ara fa uns mesos en vaig parlar i, ara, ho anunciaven alguns mitjans (1,2,…), és que avui, la novetat surt publicada a Science i Cell ^*.

Fer anar enrere el desenvolupament cel·lular per desdiferenciar de nou una cèl·lula ja diferenciada… Com vaig dir en el seu dia, això obre moltes portes a la recerca amb cèl·lules mare sense haver de recórrer a la clonació, evitant així les excuses ètico-religioses. Tot i això, aquesta descoberta, crec, que no hauria d’aturar la recerca que s’està duent a terme en el camp de la clonació terapèutica. La desdiferenciació, obtenir cèl·lules mare a partir de cèl·lules ja diferenciades, és un gran avenç, un gran pas endavant, però seria absurd limitar-se a una tenica i, més encara, quan aquesta encara té molt camí per recórrer. Per què dic això? per que poc després que es publiquessin els articles a la xarxa, el govern espanol va aprovar la llei que acceptava la clonació terapèutica i diferents grups conservadors es van afanyar a dir que la llei era innecessària ja que hi havia altres mitjans (el que avui es presenta).

*: sovint passa, i cada vegada més, que les revistes publiquen avans els articles on line que no pas en paper. A mesura que van acceptant i paginant articles els van publicant a la xarxa i, sovint, mesos després, apareixen en paper. En el seu dia, me’n vaig assabentar llegint el portal de notícies de Nature (molt interessant) i anant després a les publicacions en linia. Suposo que els mitjans més generalistes, estan al dia del que passa a les edicions en paper.

Aquesta nit hi ha hagut una explosió a la feina. Quan he arribat he mirat com anaven els càlculs que vaig enviar (posar a la cua de càlcul) ahir la nit. N’hi havia un, una optimització senzilla, que hauria d’haver acabat. En mirar com estava he vist que havia acabat malament. M’he extranyat, com he dit, no havia de tneir cap problema. He obert un programa gràfic per veure l’evolució de l’optimització de la geometria i… fixeu-vos en l’anell de la part superior dreta (una imidazola):

Per algun motiu, part de la gometria se n’ha anat a pendre pel sac. D’aquesta manera no m’ahvia passat mai! Però bé, per sort, això ha passat dins la cpu d’un ordinador i no ha tingut més conseqüències que la pèrdua d’algunes hores de càlcul.

Pel que fa al video, ho sé, pèssima qualitat. He fet un povray de cada cicle d’optimització i els he juntat en un video. Tot plegat amb una resolució que deixa molt que desitjar… és el primer que faig, a veure si més endavant milloro.

Fa uns dies es publicava un article¹ on s’anunciava la seqüenciació i anàlisi del genoma de 12 espècies del gènere Drosophila. L’estudi l’ha fet el Drosophila 12 Genomes Consortium, un consorci integrat per més de 100 institucions del món on hi participen diversos grups que treballen a Barcelona. Estudiar, “de cop”, dotze genomes d’un mateix gènere aporta molta informació per veure’n la seva evolució al llarg de quasi cent milions d’anys. Fins ara, de Drosophiles només es tenia seqüenciat el genoma de la Drosophila melanogaster, coneguda com a mosca del vinagre.

Una de les novetats, entre moltes (un article d’aquestes dimensions aporta una quantitat enorme d’informació), és el fet que en una d’aquestes espècies han desaparegut les selenoproteïnes. Es tracta de la Drosophila willistoni, que, al llarg de la seva evolució, ha perdut aquestes peculiars proteïnes. D’aquesta part de l’estudi se n’ha encarregat el grup del Dr. Roderic Guigó, de l’IMIM, concretament, en Charles Chapple, estudiant de doctorat.

Fins al moment, hom es pensava que les selenoproteïnes eren presents en totes les espècies animals i aquest descobrimet aporta molts dubtes sobre el per que han desaparegut aquestes proteïnes en aquesta espècie, quins canvis fisiològics comporta, quines proteïnes en supleixen la mancança,…

Detectar la presència de selenoproteïnes en els genomes és complicat ja que aquestes proteïnes no són codificades per un codó en concret sinó que es manifesten quan hi ha un codó aturador seguit d’una seqüència concreta anomenada SECIS. Caldrà anar veient com van els posteriors estudis que es facin amb aquest organisme i en possibles semblances que es puguin trobar en altres espècies.

1. Nature 450: 203-218, 2007